Tot està per continuar

Del poema Ara mateix, de l’estimat Miquel Martí i Pol, sempre he estat més partidari del “I, en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui” que no del que ha esdevingut mantra “i via fora, que tot està per fer i tot és possible”. En aquest cas soc més partidari de la santa continuïtat que predicaven els noucentistes, com Eugeni D’Ors –que per com va acabar fa de mal citar–, que de l’etern recomençar prescindint de qualsevol herència per acabar anant a petar allà mateix.

Vaig connectar amb el concepte de la sagrada continuïtat escoltant el discurs d’Albert Manent quan, fa uns anys, va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’Òmnium Cultural. Una entitat que, per cert, es va refundar gràcies al respecte a la santa continuïtat dels qui volien renovar-la. No van apartar-se per a crear una nova organització. Van renovar l’Òmnium des de dins, acceptant tot allò positiu de la seva herència i canviant tot allò que creien que calia renovar.

Al país també hi ha molt per continuar. De fet, som on som gràcies, en bona part, a la voluntat de continuar endavant amb una idea que, ja durant el franquisme, va dibuixar la generació que ens ha precedit. Una generació que va beure, entre d’altres, de Prat de la Riba i de Jaume Vicens Vives, qui respecte a la continuïtat, ens deixà escrit a Notícia de Catalunya “allò que ens importa conèixer és la continuïtat de la vida social col·lectiva”.

Qui millor va recollir el testimoni de Prat i Vicens va ser Jordi Pujol, el millor polític que ha tingut el nostre país en el segle XX i el temps que hem passat del XXI. Del seu pensament i obra política també cal preservar-ne la continuïtat, segurament més que mai. Artur Mas ho va fer. Sabent que digui’s Lliga, ERC, Convergència o Junts el que importa és el projecte de país: mantenir-lo i actualitzar-lo. La CUP no ho va entendre, sembla que els del PDeCAT tampoc. Una llàstima.