Gratituds, infermers i llibres

Una amiga em va comentar l’altre dia que li hauria agradat dir-li “gràcies” a l’infermer que va atendre el seu pare abans de morir. Tan sols en sap el nom. Li han dit que va ser al costat del pare durant el procés de malaltia per Covid i que es va encarregar d’atendre’l en tot moment; de passar-li el mòbil perquè pogués contactar amb ells, de mostrar-li les fotografies que la família li anava enviant cada dia, de subjectar-li la mà amb tendresa quan se sentia sol, sobretot durant les últimes hores, quan els familiars no podien ser al seu costat i la mort s’anava apropant. “M’hauria agradat tant donar-li les gràcies”, em va dir un dia la Clara, l’amiga que va perdre el pare i que es va quedar amb un mot d’agraïment per dir.

Delphine de Vigan, una de les meves autores de capçalera, parla de la importància de saber donar les gràcies a la gent que ens ha ajudat al llarg de la nostra vida. No es tracta d’un “gràcies” mecànic i sense sentit (com ara “gràcies pel cafè”, o “gràcies per aquest dinar”) sinó que es tracta d’un “gràcies” sincer, dit amb el cor, un “gràcies” amb un sentit profund i de reconeixement cap a les persones que ens han ajudat. D’aquesta reflexió profunda neix una de les millors novel·les que he llegit recentment. Es tracta de Les gratituds, de Delphine de Vigan, editada per Edicions 62 i magníficament traduïda per Jordi Martín Lloret. La novel·la ens presenta la Michka, una dona gran que va perdent la capacitat de parlar. En aquest període de deteriorament vol dir un “gràcies” que necessita ser pronunciat abans de morir. Però com? Com fer-ho? Precisament ara que està perdent la facultat de parlar?

“Sovint m’imagino com deu ser la vida d’aquest infermer que va acompanyar en tot moment el meu pare”, em diu la meva amiga Clara. “Què devia sentir, quines converses va mantenir… I sobretot, m’agradaria retrobar-me’l i donar-li les gràcies.” Darrerament, en gran part degut a la situació de pandèmia, hem vist molta gent al nostre voltant ajudant les persones més vulnerables. Avis i àvies atesos per personal de les residències, malalts hospitalitzats a l’UCI atesos per metges i infermeres, joves voluntaris que han anat a fer companyia o a oferir menjar a tots aquells que no es podien valdre per si mateixos… Personatges anònims que sense que ningú els hagi demanat res a canvi han estat allà, al peu del canó, ajudant i facilitant la vida dels altres i acompanyant-los en els moments més decisius. A tota aquesta gent, els hem donat prou les gràcies?

Al llarg de la novel·la de De Vigan anem descobrint que el personatge de la Michka no vol morir sense un últim “gràcies” per dir. Necessita expressar-lo, deixar-lo anar, tancar el seu deute d’agraïment per així poder morir tranquil·la i sentir-se en pau per sempre més. Dos personatges l’acompanyen en aquesta recerca. Una jove embarassada i un logopeda… Però… aconseguiran trobar les persones a qui la Michka vol mostrar el seu agraïment?

La meva amiga Clara i jo arribem a l’hospital Clínic de Barcelona. Travessem el vestíbul i ens dirigim a recepció, on demanem pel nom de l’infermer que va atendre el seu pare. “Ara està treballant, però d’aquí a una estona farà un descans i ja les avisaré.” Esperem una llarga estona al passadís –tràfec de persones, familiars i malalts, una llitera passant pel nostre costat, retalls de converses sobre si aquest cap de setmana obriran el tancament perimetral–, fins que finalment el veiem. És un noi alt, rostre pigat, el coll llarg com un cigne. Es dirigeix cap a nosaltres i es mostra gratament sorprès. “Gràcies per atendre el meu pare”, esbossa la meva amiga Clara. “Gràcies per ser al seu costat, per donar-li la mà, per acompanyar-lo en els seus últims moments. Gràcies.” L’infermer somriu emocionat i se’ns queda mirant amb ulls entelats. Es fa un silenci llarg. “Gràcies per venir a dir-m’ho”, conclou. “El teu pare va parlar de tots vosaltres fins al seu darrer moment.” L’infermer gira cua i se’n va a atendre nous pacients. El veiem allunyar-se a poc a poc, confonent-se amb la riuada de gent, les bates verdes dels metges i el so de les sirenes d’ambulàncies que s’entrellacen i dialoguen amb nous mots d’agraïment.