El telèfon

Com que ara amb tot això del con­fi­na­ment –muni­ci­pal, comar­cal, metro­po­lità, naci­o­nal...– tot és per telèfon (o per vide­o­con­ferència, és clar), a vega­des em pre­gunto com ho fèiem abans, quan si eres fora de casa t’havies de parar a bus­car una cabina telefònica per tru­car. Lle­gia fa pocs dies que a Bar­ce­lona ja només en queda una (al car­rer Lle­do­ner), de cabina de telèfons d’aque­lles que tenien porta, sos­tre i parets de vidre (se’n recor­den, de La cabina de José Luis López Vázquez?). Ara la por­tem tot el dia a sobre, la cabina. Fins i tot el fix de casa ha pas­sat a la història. Em pre­gunto de què coi ser­veix i si a vostès els passa el mateix que a mi: pot ser que, cada cop que sona, sigui només per una enquesta de ves a saber què o perquè una com­pa­nyia de telèfons, d’asse­gu­ran­ces o del que sigui et vol fer una pro­posta? He fet memòria i no recordo cap tru­cada en mesos i mesos que no fos per alguna d’aques­tes coses. I ara, a més a més, feta per una veu enllau­nada. Des­pen­ges i et surt una veu enre­gis­trada que t’explica alguna cosa. Ara ja no sé ben bé quina, perquè pen­java només de sen­tir el clic i intuir que al dar­rere vin­dria una veu enre­gis­trada. Se’n recor­den, de quan tru­ca­ven i t’afa­nya­ves a des­pen­jar el telèfon a veure qui era? A casa ara ja no es mou ningú quan sona el fix. No sé ni per què el man­te­nim. A l’altre extrem (ja veuen que avui no tinc ganes de par­lar de política), el mòbil. D’un extrem a l’altre. Ja no els parlo d’aquells que van par­lant pel mòbil tot con­duint; he vist gent par­lant pel mòbil en situ­a­ci­ons real­ment absur­des: anant en pati­net pel car­rer, tra­ves­sant un pas de via­nants sense mirar, cor­rent... Tots hem vist en algun res­tau­rant tau­les en què tot els comen­sals par­len pel mòbil al mateix temps, sense dir-se res entre ells. L’altre dia em vaig cre­uar per una car­re­te­reta de mun­ta­nya amb un ciclista que men­tre peda­lava no és que parlés pel mòbil, és que tecle­java res­po­nent mis­sat­ges; un dia pel car­rer en vaig veure dos que van topar perquè tots dos ana­ven cami­nant i mirant el mòbil sense mirar, i en vaig veure un de tan con­cen­trat tru­cant que es va esta­ve­llar con­tra la porta de vidre d’un esta­bli­ment. No els diré quin dels casos era el meu, però va ser a par­tir d’aquí que va néixer aquest arti­cle.