Ser lliure

Ha mort Arcadi Oliveres, però perdura el seu llegat moral. O hauria de perdurar, cosa que hem de creure possible per ser fidels al seu antinihilisme. Ho va dir fins al final: no s’ha de perdre l’esperança que el món pugui ser millor i, per tant, més just per a tothom. Perdre-la seria acceptar allò que, tan clarament com sempre, denunciava com un escàndol: l’enriquiment d’uns a costa de l’empobriment, si no és la misèria, d’altres. Tanmateix, el fet que això és moralment inacceptable potser fins i tot ho assumeixen aquells que ho exerceixen: en deuen fer prou, però, amb crear fundacions o mantenir “obres socials” per blanquejar la consciència. I així, mentre amb un dit es fa caritat, resten quasi totes les mans per omplir-les de beneficis sense miraments. Hi afegeixo que molts seguim el seu exemple: una petita contribució solidària per no pensar-hi més.

Tenint present Arcadi Oliveres, em plantejo com pot haver-hi llibertat si no hi ha igualtat i tampoc fraternitat. Ho penso en uns moments en què la llibertat, a més de qui l’exerceix impunement per als seus propis interessos, sembla reduir-se a la dels moviments que ens permetrien desplaçar-nos sense confinaments, sortir de nit, aplegar-nos festivament. No és que això no ho consideri un dret que ha de ser restituït o que no posi en dubte com ha sigut conculcat amb motiu de la pandèmia. Però si hem de parlar de llibertat, pensem què ho és de manera radical. Lliure de veritat potser ho és qui actua sense calcular-ne la conveniència i la rendibilitat. Qui participa en una revolució. Qui és a la presó per no renunciar a les seves idees. Segur que poden afegir-hi altres maneres de ser lliure.