Darrere d’una escena turca

L’escena turca d’Ursula von der Leyen sense butaca m’ha portat a la memòria -per contrast- l’exquisida captinença del que fou primer ministre italià Matteo Renzi. El 7 d’octubre del 2015 va estalviar al príncep hereu d’Abu Dhabi, Mohammed bin Zayed, la vergonya d’ensopegar al Palazzo Vechio de Florència amb l’obra Gazing Ball, de Koons, l’estàtua d’un home despullat amb una esfera blava damunt l’espatlla que per a l’ocasió va ser coberta amb una tela. I poc després, a finals de gener del 2016, va córrer a amagar les venus nues dels Museus Capitolins de Roma per no ofendre la sensibilitat d’una delegació iraniana encapçalada pel president Rouhani. No fa riure, són mostres de submissió espúria i d’una injustificable cortesia mal entesa, però a mi el que més m’esgarrifa és imaginar l’extrema solitud i desemparança de totes les dones oprimides i tapades també per l’espessa capa diplomàtica de suculents contractes econòmics. Així les coses, què té d’estrany que Erdogan menystingui públicament la presidenta de la Comissió Europea, que, amb independència del rang, no deixa de pertànyer al sexe dominat? Res, perquè estem en fals i ens ha pres la mida. Necessitem –i paguem bé– que continuï retenint els refugiats en el seu territori i ell es creix i es retira del Conveni d’Istambul quan al seu país més de 500 víctimes de violència masclista van ser assassinades el 2020. Si no som conseqüents i exigents amb el respecte als drets humans a la senyora Von der Leyen li toca un sofà de tercera i encara pot estar contenta, d’altres pateixen i moren en l’anonimat.