El (veritable) mercat de Calaf

Des de fa dos mesos, fidel al seu relat, el PSC manté que vol for­mar govern, tot i que no en tin­gui cap opció. Tot ple­gat també forma part de la seva cam­pa­nya per recu­pe­rar el vot que li havia fur­tat Ciu­ta­dans (Cs), fent evi­dent, però, que Inés Arri­ma­des, tot i gua­nyar les elec­ci­ons del 2017, hi va renun­ciar d’entrada i es va cen­trar a des­man­te­llar l’estruc­tura del seu par­tit a Cata­lu­nya per assal­tar Madrid. En aquesta línia, la por­ta­veu del grup par­la­men­tari, Alícia Romero, inter­pel·lava, dilluns, a ERC perquè accepti que hi ha “una alter­na­tiva més sòlida” per for­mar govern, amb els soci­a­lis­tes al cap­da­vant, defen­sava que els repu­bli­cans han optat per una “via morta i fra­cas­sada” i asse­gu­rava que les nego­ci­a­ci­ons amb JxCat sem­blen “el mer­cat de Calaf” perquè “cada vegada puja el preu del pacte”. Romero usava l’expressió per menys­te­nir les con­ver­ses entre els grups inde­pen­den­tis­tes, perquè sem­blar el mer­cat de Calaf es diu de quan a un lloc hi ha molta con­fusió, mol­tes veus que xer­ren alhora i això fa que la com­prensió d’allò que es diu sigui impos­si­ble.

Els polítics es quei­xen de la des­a­fecció de la ciu­ta­da­nia però no fan més que pro­moure-la. Ara resulta que nego­ciar un pacte de govern és sem­blar el mar­cat de Calaf. Clar, perquè aquesta “alter­na­tiva més sòlida” del PSC ja està pac­tada d’entrada i els Comuns, Cs i el PP li dona­rien els seus vots sense ni obrir la boca. I, a més, això suma­ria 50 dipu­tats, més els 11 de Vox, que segur que els dona­rien sense dir res de res... segur. A més, amb 61 dipu­tats, cada votació seria un veri­ta­ble mer­cat de Calaf perquè hau­rien d’acon­se­guir el suport d’ERC, JxCat o la CUP... Tot irreal. I això ho diu el par­tit que va con­ver­tir les nego­ci­a­ci­ons per for­mar govern a Espa­nya en un veri­ta­ble mer­cat de Calaf quan va creure, que si repe­tia les elec­ci­ons, podia enfon­sar el PP i Cs i pro­vo­car una pujada de Vox, de la qual treure rèdit tota la legis­la­tura. Tots voldríem tenir ja govern, però també volem un govern que hagi tan­cat un acord sòlid i, sobre­tot, tots voldríem uns polítics menys demagògics i més seri­o­sos.