Entrar o no al govern

Més de dos mesos després de les elec­ci­ons –i del 52%!– i a les por­tes de la tan anun­ci­ada –ai, els ter­tu­li­ans– inves­ti­dura abans de Sant Jordi (l’anun­ci­a­ven els matei­xos que ara ja diuen maig), el més calent sem­bla a l’aigüera. ERC i JxCat es veu que fan anar papers amunt i avall –alguns fins i tot s’hi fan fotos–, però en aquest país no sem­bla que hi hagi cap cursa per entrar al govern. La CUP ho cap­gira molt bé. Deia ahir Mireia Vehí a TV3 que esta­rien dis­po­sa­des a entrar al govern “si d’aquí a dos anys s’ha tre­ba­llat bé i hi ha un canvi”. Una manera hàbil de tirar la pilota enda­vant i evi­tar cap pressió, si és que mai a algú d’ERC li ha pas­sat pel cap que la CUP entri al govern. Que fàcil. Forçar la reti­rada de Mas, no inves­tir Turull –aquesta ja he dit en alguna ocasió que costa de per­do­nar–, i ara con­di­ci­o­nar un acord de legis­la­tura però sense entrar al govern. Arri­bar a acords i con­di­ci­o­nar el govern sense for­mar-ne part és més fàcil (algú diria que més hàbil), però té allò que un cop s’ha posat en marxa la legis­la­tura el govern també pot aca­bar fent la seva. I si no, que li ho pre­gun­tin al PSOE, que s’ha pas­sat pel forro sem­pre que ha cal­gut els acords amb ERC per inves­tir Sánchez. A Junts se li demana la res­pon­sa­bi­li­tat d’entrar al govern. Té tota la lògica, perquè els resul­tats de Junts no tenen res a veure amb els de la CUP, i perquè venen d’on venen; això és, d’un pacte ja exis­tent entre els dos socis i d’un Junts pel Sí previ. Pot­ser és per això que estan enca­llats, i que per més docu­ments que facin no tan­quen un acord. Sen­tint-los, fa la sen­sació que el tema de fons no són tant els docu­ments sinó la con­fiança (o millor dit, la des­con­fiança) que s’aca­bin com­plint, que algun pre­ce­dent hi ha. Amb un 52%, no és hora de dir les coses pel seu nom? A mi no em passa pel cap –ja ho he dit més d’una vegada– que Ara­gonès –se’l veu nerviós, tot sigui dit– no sigui inves­tit pre­si­dent, ni que sigui a l’últim minut; però posats a fer, vol­dria que ho fos amb un acord esta­ble. I no m’agrada que dos mesos després del 14-F la pos­si­bi­li­tat d’unes noves elec­ci­ons plani en l’ambi­ent (hi plana, sí, i hi pla­narà cada cop més a mesura que s’esgo­tin els ter­mi­nis). Acla­rei­xin-se, sis­plau. Amb govern de coa­lició o sense. Ja deci­di­rem després nosal­tres qui és que no ha tin­gut prou cin­tura.