Odi al futbol modern

Fa tres anys, de viatge per Ale­ma­nya, ens va sor­pren­dre una pin­tada en una paret: “We hate modern foot­ball” (“Odiem el fut­bol modern”). Hi he pen­sat aquests dies arran de tota la polèmica amb la Super­lliga de fut­bol que han anun­ciat (i desa­nun­ciat) alguns dels clubs més potents (i rics) d’Europa i que ha aixe­cat opi­ni­ons con­tra­po­sa­des –i insults i des­qua­li­fi­ca­ci­ons– arreu, com si d’una final amb polèmica arbi­tral es tractés. Com si l’“odi” al fut­bol modern i tot el que repre­sen­ta­ria –més mer­can­ti­lit­zació i més con­trol d’una banda i menys passió i menys impro­vi­sació de l’altra, per resu­mir-ho– s’hagués des­fer­mat de cop. (De fet, des que hi ha par­tits sense públic podríem dir que el fut­bol modern ha arri­bat a la seva màxima expressió. O no?)

A mi el que m’ha sorprès més de tot ple­gat, però, ha estat la deri­vada política de la polèmica, amb decla­ra­ci­ons contràries ben ence­ses d’alguns dels prin­ci­pals líders i monar­ques euro­peus. Tots ben pre­o­cu­pats per com que­da­rien les lli­gues pròpies, és a dir, mirant cap a casa i no cap a l’Europa comuna que tant diuen esti­mar-se. Els britànics també.

I tots patint també per l’essència del fut­bol, com si aquesta no s’hagués per­dut fa anys entre xeics àrabs, oli­gar­ques rus­sos, xine­sos i espa­nyols, fit­xat­ges mili­o­na­ris, juga­dors de mira’m i no em toquis i hora­ris intem­pes­tius. Com si haguéssim de retro­ce­dir tots ple­gats als anys cin­quanta, quan no hi havia com­pe­ti­ci­ons euro­pees, el fut­bol era l’opi del poble per anto­nomàsia, les pilo­tes de cuir mil cops unta­des de greix sem­bla­ven una pedra i els fut­bo­lis­tes aca­ba­ven a cops de puny cada dos per tres.

Fran­ca­ment, soc par­ti­dari que les coses evo­lu­ci­o­nin, que es tren­quin vells mot­lles de tant en tant i que passi aire per aire­jar la cor­rupció i tan­tes altres coses. Era la Super­lliga la solució? Segu­ra­ment sí. Que tot ple­gat s’ha plan­te­jat i comu­ni­cat molt mala­ment? També. Que això no aca­barà aquí? Segur. Entre altres coses perquè els grans clubs de fut­bol saben que o tiren pel dret o moren en l’intent. Els britànics, els pri­mers.