En nom del futbol

Diumenge a la matinada van saltar les alarmes informatives. Ja tenim govern, vaig pensar. Però no, la notícia era –era, perquè ja no és– que dotze dels clubs de futbol més poderosos d’Europa tiraven finalment pel dret i creaven la Superlliga europea. Pel rebombori que ha causat –i el que queda– sembla que la cosa interessa. Si és important o no, ja són figues d’un altre paner. Tothom hi diu la seva i es retrata. Pel que diuen i per com ho diuen. Han emergit velles formes que havien quedat amagades sota una pàtina de falsa modernitat. En nom del futbol, Florentino Pérez, pare espiritual i factòtum de la iniciativa, predica des del Chiringuito d’en Pedrerol la bona nova: la seva missió és salvar el futbol. No s’hi posa pas per poc i, tot darrere, hi va el Barça, per boca de Bartomeu abans de plegar i després per assentiment de Laporta, amb l’escut dels socis, per si de cas. En nom del futbol responen els que mouen els fils. Bramen, més que no parlen, Tebas, Ceferin i Infantino, els mascles alfa del futbol estatal i internacional, que han fet i desfet a mans plenes i ara defensen amb ungles i dents la paradeta. Testosterona en estat pur. Amb mi o contra mi, brandant l’amenaça com en els millors temps de Gil i Gil. I en nom del futbol posen el crit al cel, també, els estadistes que potinegen l’esport per fer política quan els convé i diuen que política i esport són com l’aigua i l’oli quan els interessa. Amb tanta pressió i amenaça, els clubs anglesos –sis dels dotze clubs fundadors– són els primers a abandonar el vaixell i la Superlliga ha de plegar veles fins que bufin altres vents. Tot plegat un ridícul espantós no solament per a Florentino, sinó per a tots els que s’havien apuntat al seu xiringuito i ara en fugen com de la pesta. En aquest moment del partit, el futbol que tothom vol salvar sembla haver sortit del foc dels Florentinos per caure a les brases dels Tebas, Ceferin, Infantino i companyia. Pobre futbol.