L’eclosió

Quan vaig buscar traduccions a l’anglès de llibres catalans a Londres, a finals dels anys 70, en vaig trobar exactament un, en una biblioteca: The Pigeon Girl (o sigui, La plaça del Diamant), traduït el 1967. Quan vaig trucar als de l’editorial per animar-los a reeditar-lo, no van poder trobar-ne ni un sol exemplar a les seves pròpies oficines. Des d’aleshores, no va sortir gairebé res traduït fins al 1984, quan David Rosenthal va convèncer una editorial nord-americana que publiqués la seva versió de Tirant lo Blanc, que es va convertir en un èxit de vendes a les dues bandes de l’Atlàntic. Rosenthal va continuar traduint del català (Rodoreda, Caterina Albert...) fins a la seva tràgica mort de càncer als 47 anys, el 1992. Després va haver-hi una altra travessia del desert que va acabar definitivament a principis d’aquest segle, quan el traductor veterà Peter Bush, ja molt conegut per les seves traduccions del castellà, va començar a treure un ventall amplíssim de títols: Monzó, Moliner, Pla, El Hachmi, Bertrana, Solana... A la mateixa època, l’editor anglès Francis Boutle, fascinat pels idiomes més aviat petits (bretó, maltès, romaní...) va publicar nou títols d’autors catalans (Dolors Miquel, Ponç Pons, Marçal, Arderiu, Sampere...). Però potser el projecte editorial més potent fins a la data és Fum d’Estampa, muntat el 2020 a Londres per l’anglès Douglas Suttle i el seu equip. Publiquen sis títols l’any –en plena pandèmia–, des de Jordi Llavina fins a Narcís Oller passant per Montserrat Roig. Els seus llibres són ressenyats amb regularitat per blogs literaris i diaris de prestigi i així mateix es venen prou bé. Això sí, potser algú hauria d’avisar en Suttle que la seva insistència a publicar només llibres escrits en català farà que segons quins partits i personatges de l’altiplà el qualificaran, tard o d’hora però inevitablement, de supremacista. Pel cap baix.