La transcendència i el vent

Des de sempre s'ha dit que els animals –simplement– viuen, mentre que l'home no només viu sinó que existeix. Té consciència de la seva existència. Penso –escrigué Descartes–, per tant existeixo. Ara bé: pensar és un exercici de risc. D'aquí ve el llibre de l'amic Terricabras: Atreveix-te a pensar. No tothom s'hi atreveix. Et poses a pensar i dius: “Què hi faig, aquí?”. Aquesta és la pregunta que la revista Ciervo ha plantejat a un grup de persones conegudes. Com ara José Bono, Enrique Vila-Matas, Félix de Azúa, J.M. Caballero Bonald, Eugenio Trías, Margarita Rivière, Roser Bofill, Victòria Camps, Norber Bilbeny i el teòleg Josep M. Rovira Belloso (entre d'altres). La nòmina de personatges no pot ser més atractiva. He llegit totes les respostes un parell de vegades. En totes s'hi aprèn. I molt. I és d'això que vull parlar.

És molt clar que –a les persones cultes– no els preocupa gaire trobar un sentit transcendent a l'existència. Existir ja és –per si mateix– una meravella prou gran. Tots coincideixen amb l'escriptor Fernando Pessoa que “existint n'hi ha prou per ser complet”. Cap d'ells no el cita, però hi estan d'acord. En aquest món –afirma Azúa–, no hi hem vingut a fer res que no sigui inquietar-nos, afeixugar-nos, aclaparar-nos, odiar-nos, humiliar-nos, destruir-nos... I també “a preguntar-nos –evidentment– què hi fem, aquí?”. I així que trobem una resposta –postil·la Fèlix de Azúa– comença una nova matança. I el cas és que té raó. Una part de raó, que es complementa amb la que esgrimeixen els altres. Bono, per exemple, està convençut que “som aquí per tal de fer més habitable el món; i una mica millor –si pot ser– de com l'hem trobat”. Antonio Muñoz Molina també pensa igual: “Som aquí per tal de no malbaratar aquest temps irrepetible, per barrar el pas a la brutalitat i a la injustícia. I d'aquesta manera, deixar un món més habitable”. Això és tot. La famosa “transcendència”ha perdut el sentit tradicional. La majoria no hi fa cap referència. I els que hi fan referència, l'esmicolen. Fernando Aramburu no pot ser més contundent: “Molt abans que l'individu es plantegi –per primera vegada– el sentit de la seva existència, els adults ja li han inculcat les respostes”. I jo gosaria dir que, si no se'l planteja, també. La idea de Déu s'aprèn abans i tot d'aprendre de memòria el catecisme. Els llibres d'autoajuda vénen després. Quan un s'adona que –per més absurd que sembli– no sap exactament què hi fa, en aquest món, que no deixa de ser “una vall de llàgrimes”, que és com el descriu Azúa, però amb altres paraules. En realitat, som tots –segons afirma Victòria Camps–, que no sabem què hi fem, en aquest món. I no és cap vergonya. Els que diuen que ho saben (com per exemple les persones consagrades a la vida religiosa), tampoc no ho saben. La diferència –per regla general– és que saben què hi volen fer, en aquest món. Rovira Belloso, teòleg, té molt clar que vol –per damunt de tot– “estimar Déu amb tot el cor, i el pròxim com a si mateix”. Recorre, per tant, al catecisme, el qual, en aquest punt concret, es fa ressò de l'Evangeli de Jesús. Cal entendre, doncs, que Jesús donà sentit a la vida? No exactament. Jesús donà sentit a la religió. I la religió, des de sempre, parla del més enllà. Però, més enllà de què? Només coneixem el món. I si volem donar un sentit al món, com ja digué Wittgenstein, l'hem de cercar fora del món. Aquest més enllà tan imprecís, és tot el que hi ha de transcendent al món. Un regne absent, que ens relega a l'exili. Som els desterrats fills d'Eva. Però això ho diu la religió catòlica. La gent el que vol és ser feliç. I per ser feliç, el que cal fer és no analitzar. No pretendre saber-ho tot. Això és el que aconsella Vila-Matas. “Prou que m'agradaria saber-ho tot! La totalitat em fascina”, diu, però això de saber “què hi fem, aquí”, les depassa. “No sóc Confuci”, hi afegeix. “Ell sí que sabia d'on venia el vent”. I aquest elogi –assegura Vila-Matas– és el millor que s'ha fet d'ell. I això que només sabia d'on venia el vent, però no què deia el vent. I les respostes a les grans preguntes, com bé diu la cançó, només les sap el vent. “Què hi fem, aquí?”, la resposta la té el vent.