Apunts de botànica existencial

“Va sortir a fora encara abrigat i es va fixar en la mimosa que coronava el marge de davant de la casa, semblava com si alguns borrallons groguencs comencessin a ornar-ne la capçada verda. Ja feia cap a quatre metres d’alçada i la soca era més gruixuda que no pas el seu braç. Quants anys devia fer que l’havien plantat? Tretze? Potser catorze? Quants en tindria, doncs, la Bet? Quinze o setze, és clar. Va acariciar el tronc com si estigués acaronant la galta d’un infant i li va xiuxiuejar el nom de la seva filla difunta.” Delicada, commovedora, sensual escena íntima sobre l’inexorable cicle de la vida i de la mort continguda en el llibre Apunts de botànica existencial, de Carles Serra (Quart, 1972), un conjunt de relats curts encreuats d’enginy i natura, escrits amb la precisió poètica i sense floritures, d’un cop de tràmec esbotzant el tros i desenterrant les ferides, misteris, esperances, deliris, tendreses i mala llet que assaonen el magí. Vint-i-cinc narracions amb el protagonisme cedit al romaní, al cirerer, a l’alzina, al xiprer, al canyamel, al blat, a la userda, als bolets, a les patates, al lli, a les oliveres, a les vinyes... que tracen una visió etnogràfica del país –i d’altres països que l’autor també s’estima– i ens connecten amb alguna cosa que un dia vam ser i que segurament encara som. El cavaller Guillem de Recasens? La dona que es menja la poma del jardí de l’amo? En Chepe obrint-se pas entre les canyes? La Cayetana que aprèn a llegir i a escriure? Els rojos y maleantes amagats al bosc? La mare/escarràs que ja descansa? En Mamadou tan lluny del seu pare?...