En la mort d’una traductora

Escric el present article en el matí assolellat d’un altre Sant Jordi estrany, com, cosa que no cal que els digui, se’ns hi ha convertit pràcticament tot. En tot cas, pel que fa a la celebració pública dels llibres (i de les roses) que fem a Catalunya, serà una mica menys estrany que el de l’any passat, en què, a causa de l’estat d’alarma, la majoria estàvem confinats a casa. Tant se val, aquest Sant Jordi se m’ha fet definitivament estrany, com passa quan la mort arriba a una persona estimada, i més quan encara era jove per morir. Escrivia aquest article quan he sabut de la mort de Núria Pujol i he esborrat part del contingut del text per deixar un espai a la seva memòria. Això mentre que aquest sol radiant encara ho fa més estrany: com si no pogués ser que la Núria, que tant estimava la vida, hagi mort en un dia tan bonic.

Estimava la vida i la literatura, a la qual es va dedicar com a traductora. Justament acabo de llegir un llibre preciós, Traduir com transhumar, de Mireille Gansel. Traduït al català per Dolors Udina, en transcric uns petits fragments en els quals crec que s’hi podria reconèixer la Núria. “La convicció que cap paraula que parla del que és humà no és intraduïble”, podria ser-ne un. O aquest altre: “En aquests temps de solitud i solidaritat: la traducció com una mà estesa entre les ribes sense pont.” I també: “La traducció com a eina d’aprenentatge. La traducció com a àmbit on exercir l’escolta.” Com devia “entendre que la traducció era prendre riscos i posar-ho tot contínuament en qüestió, encara que sigui una sola paraula: un delicat sismògraf al cor del temps”.