Espanya guanya...

Dis­sabte, en la mani­fes­tació més mul­ti­tu­dinària i trans­ver­sal de la història del país, més d'un milió de per­so­nes varen expres­sar, de forma con­tun­dent, la seva dis­con­for­mi­tat amb la sentència lami­na­dora del TC sobre l'Esta­tut, depas­sant les pre­vi­si­ons de con­vo­catòria fetes pels orga­nit­za­dors i també el sos­tre polític i ideològic mar­cat per les for­ma­ci­ons polítiques assis­tents a l'acte. Va ser una festa pro­ta­go­nit­zada pel poble per exi­gir el reco­nei­xe­ment naci­o­nal de Cata­lu­nya. Serà molt difícil donar con­tinuïtat a l'exigència de la línia política majo­ritària, que vol apro­fi­tar el fet per sal­var un Esta­tut que el Cons­ti­tu­ci­o­nal ja ha con­dem­nat, i perquè la classe política s'ha ado­nat que el clam per la inde­pendència ja no és cosa de mino­ries radi­cals. Tot això, ajun­tat a la crisi econòmica i social, pre­fi­gura un esce­nari prou com­plex amb vista a la pròxima cita elec­to­ral cata­lana, que podria avançar-se a finals d'octu­bre.

En aquest con­text, diu­menge, Espa­nya va i gua­nya el mun­dial de fut­bol, per pri­mer cop en la seva història. L'ele­ment més des­ta­cat de la victòria ha estat el joc magis­tral i efec­tiu dels juga­dors cata­lans i del Barça, autors de la tota­li­tat dels gols mar­cats per la selecció espa­nyola i dis­pen­sa­dors del gruix de la tàctica i de l'estratègia de la roja.

Els empre­sa­ris ens mirem l'esport amb les lògiques pre­ferències per equips i juga­dors, i amb la natu­ral i sana passió pel bon joc i les mane­res de fer. Quant a la política, res­pec­tem i con­si­de­rem tant la gent que s'hi dedica com bona part de les pro­pos­tes que genera. Però aquest res­pecte i con­si­de­ració no amaga ni subs­ti­tu­eix mai el nos­tre interès com a ciu­ta­dans per la bona o mala marxa econòmica del país i de les seves empre­ses, que són, en defi­ni­tiva, les que donen aixo­pluc i pers­pec­ti­ves de progrés a tots.

Per tot això, des la FOEG, volem cri­dar l'atenció sobre aquests fets recents i des­ta­car que cal apro­fi­tar la flama del pro­ta­go­nisme popu­lar als car­rers i la joia espor­tiva esta­tal que han sabut plas­mar els nos­tres juga­dors de fut­bol per fer una reflexió ope­ra­tiva.

Ambdós fets, mal­grat tenir una ves­sant direc­ta­ment política el pri­mer i un caire espor­tiu el segon, tenen un deno­mi­na­dor comú, l'abso­lut pro­ta­go­nisme català, que envia un mis­satge con­tun­dent i acla­ri­dor als gover­nants de l'Estat: Espa­nya no pot girar-se d'esquena a Cata­lu­nya perquè sense la par­ti­ci­pació dels cata­lans la pro­jecció i rea­li­tat del país que­da­ria molt i molt curta. Així ha estat al llarg de la història, des dels volun­ta­ris cata­lans d'en Prim i la res­tau­ració borbònica fins a la tran­sició política i l'entrada d'Espa­nya a la lla­vors Comu­ni­tat Euro­pea. Així va con­ti­nuar essent amb els suports donats per CiU als governs en mino­ria del PSOE i del PP, que van per­me­tre, entre d'altres coses, l'ads­cripció espa­nyola a l'euro o el final del ser­vei mili­tar, per posar només dos exem­ples.

Sí, Espa­nya gua­nya. Però gai­rebé sem­pre gràcies a Cata­lu­nya i als cata­lans. Ara és el moment que se n'adoni i retorni aquesta gene­ro­si­tat quan és Cata­lu­nya la que es plan­teja nous horit­zons.