I demà, què?...

Entre la multitud que el dissabte 10 de juliol va intentar recórrer l'itinerari previst de la gran manifestació en favor de la dignitat del poble de Catalunya hi va haver una iniciativa que va fer-me rumiar i que portava el mateix títol que aquest article.

Després de la quantitat d'articles apareguts en els diaris catalans, no crec necessari afegir-hi ni qualificatius de sorpresa ni més entusiasme per la nostra nació. Al meu entendre, el que cal és la resposta a la pregunta de la petita pancarta que sobresortia entre la multitud al passeig de Gràcia. Què farem, a partir d'ara, el milió i mig de ciutadans, a més de continuar treballant amb coratge, entusiasme i eficiència –els que tinguin feina– per aconseguir l'objectiu del crit majoritari dels congregats, que va ser “independència!”?

Aquest fet de la pancarta, o pregunta als ciutadans, m'ha suggerit una llarga reflexió que crec que cal plantejar-se col·lectivament. En conseqüència, sembla clar que el nostre país té perfectament assumit que l'únic camí existent, després del maltractament sofert, no és cap altre que el crit unànime, escoltat per tothom, la independència, sense qualificatius ni adjectius que enterboleixin allò que el poble en conjunt ha demanat: un estat propi és l'única independència possible, la resta són subterfugis per continuar trucant a les portes de Castella, com fa tres segles que es fa, per rebre com a resposta, amb la seva tradicional displicència o menyspreu, la continuïtat de l'espoli, amb veu arrogant i carregada de “testosterona”, a la qual feia referència recentment un conegut president del Congrés espanyol. És trist però és així, i ja comença a ser l'hora de tenir la lliçó apresa.

La resposta de Catalunya no pot ser cap altra que fixar l'acció en les properes eleccions al Parlament de Catalunya per aconseguir un nombre suficient de parlamentaris, nous o ja coneguts, que defensin sense reserves el camí cap a la independència, com fa temps que ha escrit molt bé en un opuscle el patriota Ramon Canela i Font.

També fa uns anys, el bon amic (que lamentablement ens va deixar) Francesc Ferrer i Gironès, a la seva obra El gran llibre per la independència, aporta centenars de proves documentals històriques demostratives de la reiteració de l'esperit dominant i opressor de Castella vers Catalunya.

Davant dels fets incontrovertibles de tres segles, ara en ple segle XXI, amb les noves circumstàncies polítiques d'Europa i les econòmiques, que ens estan abocant a una crisi no només econòmica sinó de valors i de lideratge sense precedents, la ciutadania en conjunt –i, per tant, tots i cadascun dels electors– ha d'exigir, a l'hora de donar el seu vot als candidats, uns requisits mínims, com poden ser:

1.- Capacitat de decisió absoluta, independent dels partits de fora de Catalunya (PSC i PP), demostrada prèviament en les institucions on tenen representació.

2.- Negació contundent a donar suport a cap iniciativa legislativa del Congrés que ens afecti com a nació, especialment en matèria econòmica i pressupostària.

3.- Presentar llistes obertes que permetin refusar candidats no desitjats pel ciutadà.

4.- Haver manifestat públicament i clarament que el seu objectiu és assolir un estat propi amb la màxima celeritat, tot i facilitant l'accés al Parlament de polítics nous.

5.- Compromís públic de treballar per la unitat d'acció al Parlament fins a aconseguir un estat propi i renunciar a pactes de govern després de les eleccions.

Si el resultat de la manifestació de dissabte passat comportés una actitud reflexiva i contundent en les properes eleccions, no hi ha dubte que canviaria el panorama polític del nostre Parlament i hi introduiria noves formes de fer política, incorporant cares noves independentistes amb voluntat d'un objectiu comú; com es va dir en el sopar organitzat per SÍ (Suma Independència) el dia 8 de juliol a l'Hotel Catalònia de Barcelona. I això, sense entrar a discutir aspectes de rang inferior.

Si volem una veritable regeneració política i l'assoliment, d'una vegada, d'un país lliure cal –malgrat el buit legal vigent en matèria comunicativa– que les noves opcions polítiques catalanes, com ara Reagrupament, Força Catalunya o Democràcia Catalana aportin el seu esforç i les persones més qualificades per tal que doni fruit la manifestació del milió i mig de ciutadans que ens va omplir de sentiment patriòtic i de dignitat.