Ursula

Tres setmanes després, el sofagate continua portant cua. L’episodi és conegut: en una visita oficial a Turquia, Erdogan reserva per a Charles Michel, president del Consell Europeu, el lloc de protagonisme al seu costat i relega Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, a una posició secundària en un sofà lateral, ignorant la seva tímida queixa. Doncs bé, Von der Leyen va acudir dilluns al Parlament Europeu per confessar als diputats com de “ferida i sola” es va sentir al palau presidencial d’Ankara amb el tracte denigrant que hi va rebre. Més que a Erdogan, de qui no sorprèn l’exhibició de masclisme, les paraules de Von der Leyen van sonar a retret a Michel pel seu silenci còmplice en l’escena i l’acceptació submisa de la humiliació. Però la cap de la Comissió va dir al Parlament una altra cosa interessant i és que va admetre que, mentre que ella ocupa un càrrec de poder que li permet denunciar públicament la vexació de què va ser objecte, milions de dones n’han de patir i suportar diàriament en silenci, i segurament d’encara més greus. I és que el seu no deixa de ser un cas més de masclisme, com tants d’altres. És quan Von der Leyen es converteix en Ursula i es reconeix en les ofenses que pateixen totes les dones que el seu missatge pren força.