Drets dels animals?

Sort que no es diu “drets dels animals i de les animales”. Però tot arribarà, i estic convençuda que quan surti el decàleg de drets (que no de deures) de cada bestiola, sortirà també qui digui que s’ha d’utilitzar un llenguatge inclusiu i, poc després, un tercer (tercera) que dirà que la inclusió de dos sexes és discriminatòria d’altres categories, i no hi tindrem prou vocals per representar-les morfològicament. Entre els defensors de tot aquest despropòsit lingüístic hi ha, a més, una polèmica oberta, la del sentit de les paraules. Com quan es parla d’“indepes” i “unionistes”, vocables absurds, perquè una persona independentista també ha de ser unionista de la seva pròpia unió i el dit unionisme imagino que també voldrà mantenir-se independent del país veí. Siguin defensors de la a, de la e, de la i o de la o (aquesta, en clara decadència), per a qualsevol persona que defensi els drets dels animals s’obre el repte de determinar a quina part de la matèria orgànica es refereixen i per què fan discriminacions amb la vida que està fixa amb una arrel a la terra com si fos menys vida la de l’enciam que la del pollastre, la del rovelló que la d’un cargol de punxes.

Walt Disney i la categoria de les mascotes tenen una gran responsabilitat en tota aquesta dèria. És molt difícil tornar a pensar en una rata com una feristela quan l’has vista ajudar la Ventafocs a fer realitat els seus somnis, i els que tenim animals al nostre voltant patim per ells perquè els estimem. Però juga en una altra lliga que el Col·legi d’Advocats de Barcelona (no el de veterinaris, ni el de biòlegs) tingui una comissió sobre aquest tema amb una certa tradició. Tinc ganes d’establir conversa amb algun representant per veure a quina categoria animal s’aturen en la seva reivindicació. Perquè ja no parlen de la protecció dels animals en tant que part d’un “medi ambient adequat”, ni en tant que esglaó d’una cadena d’ecosistemes que ens és absolutament imprescindible, ni tampoc per raó de la nostra superba posició superior a la cadena jeràrquica animal, com l’últim i més gran depredador. No és per això, sinó reconeixent als animals “personalitat jurídica”, ja que és l’únic substrat possible per ser titulars de drets, imagino que a l’estil de l’escola doctrinal nord-americana (Peter Singer i companyia) que fa anys que en parla.

Una de les argumentacions que solen esgrimir els defensors d’aquesta idea és que també existeixen éssers humans que ara o mai podran arribar a exercir els seus drets i que tanmateix els reconeixem la seva titularitat. Però aleshores cal respondre que la seva confusió és volguda: l’ésser humà no té gradació o jerarquia per raó de les seves condicions personals, perquè el nostre valor en tant que humanitat és el mateix en qualsevol cas, i quan algú ha pensat que un altre sobrava, li hem dit, amb raó, discriminador, supremacista, fins i tot genocida.

Vet aquí on es conclou la nostra confusió entre desitjos i drets, entre emocions i legitimitats. Hem establert estrets lligams d’estimació amb les nostres mascotes. Ens fascina una natura cada cop més mítica per llunyana, que ens arriba a través de magnífics documentals d’arreu del món o gràcies a viatges més o menys organitzats per viure “lo salvatge” amb seguretat de turista del primer món. Tot plegat amb una barreja comprensible d’ecologisme. Antropomorfitzar les bestioles ens fa pensar que pateixen el mateix un goril·la en una gàbia que un peix en un aquari d’un pam. I hem decidit que podem matar els polls al cap dels nostres fills, però estem a punt de convertir en delicte consumir pollastres, vedelles o porcs. La crítica a aquestes posicions no nega la condemna del maltracte animal, però no pels seus drets, sinó pels nostres deures!

Sens dubte no ajuda a tenir la ment clara la notícia dels últims experiments d’hibridació entre humans i simis, sempre pensant en benefici nostre però oblidant l’última frontera. Perquè, no ens enganyem, cada nova idea rocambolesca en molts casos no és altra cosa que un exercici de psicoteràpia de qui dedica a aquest tema el temps que mai dedicaria a la vida humana.