Un cineasta humanista

La primera vegada que –era l’any 1992– vaig anar a Canes, sense que aleshores tingués acreditació, no sé com ho va fer el meu amic Salvador Montalt per fer-me entrar a l’anomenat Palau del Festival i aconseguir que veiés una pel·lícula, Pather Panchali, que s’hi projectava en homenatge al seu director, el bengalí Satyajit Ray, que feia poc havia mort, el 23 d’abril, a la mateixa ciutat, Calcuta, on va néixer ara fa cent anys: el 2 de maig de 1921. Hi penso tenint present que, si no fos per la pandèmia, d’aquí a pocs dies partiria cap a Canes, que ha ajornat la pròxima edició fins a la primera quinzena de juliol. També hi penso perquè, amb tots els controls “antiterroristes” després del 2001 i la vigilància antipirateria, seria pràcticament impossible que ara hi accedís sense una acreditació. Això sense oblidar que la Covid-19 donarà peu a més mesures de seguretat i control. Tant se val. Vull parlar de qui és considerat el més gran cineasta hindú.

El cas és que la primera pel·lícula que vaig veure a Canes és l’opera prima de Satyiajit Ray, que va presentar-la al mateix festival l’any 1956 i hi va ser premiada com el “millor document sobre l’ésser humà”. Pather Panchali s’ocupa d’una família pobríssima que viu en un poble de Bengala. Comença quan neix Apu, que es converteix en el centre del relat en mostrar-se la seva iniciació a la vida. El cineasta ho aborda amb una poètica mirada humanista. És difícil oblidar els ulls d’Apu, el moment en què el nen i la seva germana Durga veuen passar el tren enmig dels camps, la malaltia i la mort de Durga. En veure-la vaig sentir alguna cosa semblant al que –ho vaig llegir més tard– va dir-ne Akira Kurosawa: “La seva profunda capacitat d’observació, el seu amor i comprensió per l’espècie humana, em van impressionar. És un cinema que flueix amb la serenitat i la noblesa d’un gran riu.”

Potser ja hauria d’haver dit que Pather Panchali va ser el meu “descobriment”, incomprensiblement tardà i pràcticament atzarós, d’aquest cineasta que ha aportat altres documents sobre l’ésser humà plens d’amor i comprensió. El seu humanisme no és aliè a Rabindranath Tagore, al qual va conèixer mentre estudiava belles arts a la Universitat Visva-Barathi, fundada pel poeta que considerava nefasta l’occidentalització de l’Índia i les mecanitzades societats industrials. Però també va influir-lo l’humanisme de Jean Renoir, del qual va ser assistent de direcció a The River, aquest film que també flueix amb la serenitat i la noblesa d’un riu. Tot i que, encara més que Renoir, el cineasta que va fer que es dediqués al cinema va ser Vittorio de Sica després d’haver-ne vist Lladre de bicicletes. Després de Pather Panchali, va realitzar dues pel·lícules que conformen l’anomenada “trilogia d’Apu”: Apajarito, en el pas de la infantesa a l’adolescència d’Apu a Benarés, i Apu Sansar, que aborda l’entrada en la vida adulta del personatge quan, després dels seus estudis universitaris, vol convertir-se en escriptor. Assumint, a més de la direcció, el guió, la direcció artística, el muntatge i fins la música, Ray va fer moltes altres pel·lícules, entre les quals l’extraordinària Charulata (1964), que la distribuïdora Acontracorriente ha tingut el detall de posar en circulació, en vista a la seva exhibició en sales, per festejar el centenari del naixement del cineasta.

En el cas de Charulata. L’esposa solitària, basant-se en un conte de Tagore, Ray pràcticament només filma, amb uns elegants moviments de càmera, els interiors de la casa d’una família rica de Bengala. L’acció està datada a finals del segle XIX. Charu (lata) és una dona sensible, aficionada a les arts i a la literatura, que se sent abandonada pel seu marit, entregat al diari que sosté amb unes idees polítiques liberals, i que se sent atreta pel seu cunyat, un jove immadur i juganer que vol ser escriptor, com ella, que ho amaga. No hi ha judicis morals, sinó, com és propi del cineasta, una profunda comprensió cap als personatges. I un humanisme que fa que, quan l’espòs és traït per una persona pròxima, que el roba, lamenta que el seu món trontolla perquè no sap si podrà confiar més en els humans. És una bellíssima pel·lícula que fa que estigui temptada de donar la raó a aquest altre comentari del mestre Kurosawa: “No haver vist el cinema de Satyajit Ray és com estar en el món sense haver vist el Sol i la Lluna.”