La pobresa no és revolucionària

Passejada per la memòria. 13 de març del 2000, dilluns al matí, després de la llarga nit del triomf absolut d’Aznar cansat de parlar català en la intimitat i del pacte del Majestic amb què Pujol l’havia fet president el 1996 –i ell li havia tornat el favor el 1999–. Reunió a l’ajuntament de Girona amb Josep Lloret, promotor del Festival de Músiques Religioses del Món, una innovadora iniciativa que el 2012 el consistori convergent va suprimir tot i haver consolidat un lluït espai de trobada intercultural i de dinamització del Barri Vell. Tots plegats ens trepitjàvem la cara de pomes agres. Al diari, l’amiga periodista Pepa Bouis adverteix: “No em digueu res, no vull parlar.” Estat de xoc, semblava impossible que la dreta s’hagués imposat per golejada. Aviat constataríem com n’era d’extrema i de capciosa: atemptat del metro a Madrid, 11 de març del 2004 exigint que l’autoria fos d’ETA; llavors l’engany la va ajudar a perdre les eleccions. Han passat vint-i-un anys, el panorama polític s’ha girat com un mitjó: el nacional, protagonista omnipresent del relat, i el social, en segon terme o dolorosament absent malgrat la contundència d’una crisi que el 2008 es va afrontar des del neoliberalisme més lesiu per als drets i la dignitat de la població. I ara resulta que la demagògia i les mentides omplen l’urna, que el feixisme arriba en nom de la llibertat (frase atribuïda a Orwell que ha tornat a circular per les xarxes). I si ens fixem en el seu llibre/crònica Sense ni cinc a París i a Londres escrit al 1933? Ja que estem tornant als anys trenta... La pobresa no és revolucionària, ans al contrari.