Podem sense Iglesias

Madrid va ser el bressol de Podem, el 2014, quan naixia volent posar fi al bipartidisme sistèmic, tot queixalant els poders que el sustenten des de, com a mínim, la transició. Ben assentats a la capital espanyola, on per això hi acostuma a manar la dreta. Aquestes eleccions Iglesias sí que va aconseguir, per primer cop i després d’empenyorar el seu futur, una millora de resultats de Podem respecte a unes eleccions anteriors. Iglesias, abandonat cegament pel PSOE enfront d’unes dretes que han triat una duríssima confrontació ideològica per evitar donar compte d’una gestió dramàtica de la pandèmia. Des de fa mesos, Iglesias n’ha estat boc expiatori, tot tapant la tragèdia amb mentides, insults, amenaces i cerveses. Ni els socialistes –al cap i a la fi l’altre pes pesant del sistema– ni Podem han sabut allunyar el discurs central de la demagògia.

Amb la marxa d’Iglesias se’n va de la política activa l’únic lideratge partidista i interlocutor de pes que ha reconegut el dret a decidir de Catalunya, tot i no ser independentista. Podem també va pagar dimarts un peatge per aquesta aposta democràtica, com indirectament recordava Casado a Sánchez. La marxa deixa sobre la taula la incògnita de la supervivència del partit en un escenari on el bipartidisme s’enforteix i en el qual el seu lideratge personalista ha estat massa indiscutible. Pel camí han quedat bona part de les confluències territorials i l’escissió per la impossible bicefàlia d’Errejón. Inevitablement, l’aterratge de Podem a partir del proper Vistalegre ressonarà també a la plaça Sant Jaume.