Escòcia com a mirall

“Hi haurà una majoria independentista més àmplia i som a prop d’obtenir una majoria absoluta del Partit Nacional Escocès. Si això passa, anirem decididament pel segon referèndum d’independència abans de dos anys.” Aquest és el resum de la conversa amb un alt líder del partit de Nicola Sturgeon, la primera ministra escocesa, clara guanyadora de les eleccions de dijous. Quan escric aquestes línies encara s’està fent el recompte, però la victòria de l’SNP sembla clara.

Moltes coses han passat des que l’aleshores primer ministre Alex Salmond va perdre per un marge estret el primer referèndum d’independència. Una votació acceptada i respectada pel Regne Unit, un estat que fa servir les mateixes males arts que tots els estats del món per mantenir la seva unitat territorial, però que no es concep a si mateix com una presó de nacions, i fa del respecte a la voluntat democràtica dels ciutadans un límit infranquejable. La repressió policial, judicial i mediàtica que l’Estat espanyol exerceix contra Catalunya és senzillament impensable al Regne Unit.

El referèndum del 2014 va tancar el tema de la secessió d’Escòcia almenys durant una generació. Això és el que va anunciar amb solemnitat el líder britànic David Cameron en saber-se els resultats (55%, no; 45%, sí), i el que va acceptar el gran derrotat, Alex Salmond. Tanmateix, moltes coses han passat d’aleshores ençà. Resulta curiós que un dels grans temes que va inclinar la balança a favor del no, sigui ara el que impulsa la possibilitat d’un segon referèndum en els pròxims dos anys. “Si Escòcia es fa independent, serà expulsada de la Unió Europea. Votar no és la garantia que això no succeeixi”, prometien els líders conservadors en demanar el vot pel no. Poc després, Cameron –confiat a repetir la jugada que a Escòcia li havia sortit bé– convocava el referèndum del Brexit i el perdia. Un 62% d’escocesos van votar contra la sortida del Regne Unit de la UE, però el Brexit es va tirar endavant igualment. La principal promesa del referèndum escocès es trencava en mil bocins.

La primera ministra d’Escòcia ha explicat sense embuts que Escòcia és Europa i que volen la independència per tornar a la Unió. Brussel·les l’espera amb els braços oberts i assaboreix una dolça venjança. Boris Johnson ha negat rotundament que estigui disposat a permetre un nou referèndum; però, un dia abans de les eleccions, una piulada des del compte oficial dels conservadors escocesos admetia la realitat democràtica: “Una majoria de l’SNP és la garantia d’un segon referèndum.” Ells ho deien per animar els contraris a la independència a mobilitzar-se i votar dijous, però en fer-ho reconeixien que no es podrà negar una nova votació sobre la independència si té el suport d’una majoria absoluta de la ciutadania. Una veritat democràtica vigent a tots els països avançats, excepte a Espanya, on el 52% a favor de la independència o el 80% a favor de l’autodeterminació no tenen cap significació. Els drets de les majories són conculcats per una minoria que ostenta la força i la repressió com a únic argument. Tot indica que Escòcia tornarà a votar i a decidir el seu futur. El Regne Unit haurà de fer-hi front sense un dels arguments principals del primer referèndum: la pertinença a la Unió Europea. En un segon referèndum, les tornes canviaran. Votar sí voldrà dir tornar a la UE.

Escòcia és un mirall per a Catalunya? És evident que la comparació trontolla de bon començament quan veiem el capteniment del Regne Unit i Espanya davant un conflicte polític amb voluntat de secessió. El Regne Unit, com Espanya, va fer moltes malifetes per entorpir el procés d’independència d’Escòcia, però evitar per la força una votació o empresonar o empènyer a l’exili la dissidència no entra en el marc mental dels britànics. El Regne Unit no s’assembla gens a Espanya, és evident. Però Escòcia, s’assembla a Catalunya, o tampoc no? Hi ha un element que ha estat clau per consolidar un suport electoral sòlid i creixent a la idea de la independència a Escòcia. Durant anys, l’independentisme ha fet una bona gestió dels afers escocesos. Amb competències limitades (com Catalunya) ha sabut convèncer els ciutadans que la gestió pròpia és millor que la britànica. Aquest és el mirall on Catalunya s’ha de mirar.