Doncs no es podia

Els resultats de les eleccions de Madrid han posat punt final al somni polític de Pablo Iglesias. No m’alegro gens d’aquest desenllaç; és un preludi terrorífic del que pot passar en les properes eleccions espanyoles. Pablo Iglesias té el mèrit, si més no, d’haver-ho intentat. Va intentar canviar Espanya al crit de “Sí se puede”, però la realitat li ha respost de manera contundent que no, que no es pot canviar una cultura d’estat-imperi que necessita clavegueres per funcionar, que utilitza la justícia per protegir un rei corrupte i alhora per engarjolar dissidents polítics, que no ha passat mai comptes amb el seu passat totalitari. Espanya no vol ni pot canviar perquè ja s’agrada tal com és, digui el que digui The New York Times.

Van venir a canviar-ho tot, però la “nova política” no ha pogut canviar res de tot allò contra el que lluitava: la burocratització, la falta de transparència, la desconnexió amb el patiment de la gent, la corrupció. Per no poder, ni tan sols han pogut derogar la llei mordassa imposada pel Partit Popular, que, a hores d’ara, continua vigent. Tampoc han aconseguit que s’arribi a debatre la llei d’amnistia, tot i que Unides Podem va votar a favor de tramitar-la al Congrés.

I si això ha passat és perquè, a Espanya, el poder de veritat no depèn de l’aritmètica parlamentària. Com passa en totes les democràcies de baixa intensitat, els que manen de debò no passen per les urnes. Per això no es poden assaltar els cels, perquè en l’intent et claves una nata contra el mur de l’Íbex-35 i les clavegueres. Per això, Pablo, precisament per tot això, els catalans volem la independència.