A casa o a l’oficina

Un dels grans canvis de la pandèmia ha estat la implantació massiva i forçada del teletreball. Tecnològicament el teletreball ha superat la prova. Les xarxes i les aplicacions de videotrucades han aguantat la tensió sobrevinguda. I no era evident que fos així. Organitzativament el balanç és més controvertit. Hi ha, per una banda, els que en són partidaris, molt visibles, i que veuen el teletreball com un avenç i una alternativa total, i de l’altra, els que malden per tornar a la situació anterior, encara que no ho diguin en públic. Perquè el teletreball funcioni cal que la feina es pugui fer remotament. Per exemple, si l’atenció al públic a l’administració pública ja és deficitària, en format no presencial pot ser un desastre. Cal també que el treballador tingui un mínim sentit de la responsabilitat. Alguns responen magníficament, altres no se sap si segueixen a l’empresa.

En qualsevol cas, el més complicat és que el teletreball requereix un canvi de les organitzacions. Aquí, si el treballador és al seu lloc tot va bé, encara que llegeixi la premsa esportiva. Però si treballa des de casa i acompanya els fills a l’escola, això és un problema. El presencialisme és un mal sistema i probablement la raó de la baixa productivitat que tenim. El teletreball ho desmunta però sense alternativa pot ser un desfici. Els directius han d’aprendre a treballar més per objectius, que implica invertir un temps addicional a organitzar, definir, comunicar i seguir aquests objectius. I perdre la flexibilitat de poder improvisar contínuament. El teletreball no és una alternativa total però cal incorporar-lo. Si ens fa por adoptar-lo, no deu ser que en realitat no sabem, o ens fa mandra, treballar per objectius?