Sort de la repressió

Sort en teniu de la presó i l’exili. Doneu gràcies que la llista de repre­sa­li­ats va començar per una tren­tena i en menys de qua­tre anys la xifra ini­cial s’ha mul­ti­pli­cat per cent i ja supera els tres mil. Per reblar el clau, segons s’intu­eix, la llista té molts números de seguir crei­xent. Afor­tu­nats sou amb la des­pi­e­tat que espu­ten els tri­bu­nals espa­nyols, una mena d’entu­si­asme orgàsmic, quan es tracta d’escla­far l’inde­pen­den­tisme. Sort en teniu que els par­tits polítics espa­nyols han renun­ciat defi­ni­ti­va­ment a recon­quis­tar espais per­duts i no queda ningú que ofe­reixi un pro­jecte repu­blicà, nítida­ment d’esquer­res, amb cara i ulls, deci­dit a resol­dre la car­peta cata­lana. Ven­tu­ro­sos sou que molts dels que es van estre­nar en l’inde­pen­den­tisme l’1 d’octu­bre, els dar­rers a arri­bar-hi, no tro­ben la porta de sor­tida. Podeu estar con­tents perquè si l’inde­pen­den­tisme s’ha dei­xat 700.000 vots pel camí en només qua­tre anys, l’uni­o­nisme encara ha acu­mu­lat més deser­tors i el PSC gua­nya elec­ci­ons però no flir­teja amb cap família rival. No sé què seria de tots vosal­tres si la gent que us vota no con­fongués fallar a les urnes amb la traïció a un pro­jecte, però sobre­tot als que seguei­xen a presó o lluny de casa. Sort en teniu que els gani­vets que us llen­ceu pro­ta­go­nit­zen tants titu­lars que ama­guen que l’admi­nis­tració va al ralentí enmig d’una pandèmia. Doneu mili­ons de gràcies a tot ple­gat, polítics inde­pen­den­tis­tes que infleu pit amb el 52%, perquè en cas con­trari molta gent vota­ria amb més il·lusió un ficus que qual­se­vol de vosal­tres.