Ja s’ho faran? Doncs no!

Ja és ben estrany això: a mesura que millora la pandèmia, empit­jo­ren les rela­ci­ons entre les for­ma­ci­ons inde­pen­den­tis­tes. Soc un il·lús. Jo que m’havia ima­gi­nat que el que fèiem era una pausa per posar-nos d’acord, que d’aquests mesos de pandèmia i de repressió i més repressió en sor­tiríem reforçats, ara resulta que no, que ja no estan dis­cu­tint per arri­bar a un acord sinó que ara la gran pre­o­cu­pació és com s’ho fan per evi­tar unes noves elec­ci­ons aquí (ja ho veu­rem) i perquè hi hagi una legis­la­tura pro­duc­tiva a Madrid, i que els esforços els dedi­quen sobre­tot a veure com ho poden fer perquè la culpa sigui de l’altre. Anava a dir allò que ja s’ho faran. Però em sem­bla que no; que això seria donar la raó a aquells que s’hi estan fent un tip de riure (allà i aquí), veient com l’inde­pen­den­tisme afluixa, accepta tau­les de diàleg (ara sí, ara sí, que ve, que ve) i es tira els plats pel cap. Il·lús de mi, que em pen­sava que presó i exili eren dues cares de la mateixa moneda; que em pen­sava que govern i Con­sell per la República eren com­pa­ti­bles –l’un per gover­nar, l’altre per pre­pa­rar-se– i que l’objec­tiu comú era arri­bar allà on havíem d’arri­bar com més aviat millor. Es veu que no. Que es veten entre ells i que en comp­tes de tre­ba­llar junts pre­fe­rei­xen anar sols. O amb uns altres. Pen­sava que anava d’inde­pendència, jo. Però es veu que no, que es tracta de gover­nar i de veure qui té l’hege­mo­nia en el món de l’inde­pen­den­tisme. Il·lusos, també ells. No s’ado­nen que pel camí que van al final no la tindrà ningú. Els con­fesso que avui he tin­gut la temp­tació de par­lar-los del temps, del virus o del que fos, i no de política, però m’ha sem­blat que no ens en podem anar a fer la mig­di­ada, veient com estan mal­ba­ra­tant la feina feta. Que no ho veuen, que quan s’ha avançat ha estat sobre la base d’acords i de sumes, i no pas de res­tes i vets? Fa qua­tre dies que sento molta gent dient allò de “ja s’ho faran!”, de dece­buts com n’estan. Ja s’ho faran? Segur? Doncs a mi em sem­bla que no. Que és jus­ta­ment ara, i no en unes pro­pe­res elec­ci­ons (ara sí, ara sí, que venen, que venen), quan no ens podem per­me­tre el “ja s’ho faran!”. No fos cas que això fos el que vol­drien.