Tibar massa la corda

A dues setmanes que haguem d’anar a eleccions i el més calent és a l’aigüera. La negociació entre ERC i JxCat ha estat un llarg vodevil que obliga ara a una operació in extremis amb un govern d’Esquerra en minoria per mirar de salvar els mobles. La crònica d’una mort anunciada. Que la situació és devastadora per al conjunt de l’independentisme em sembla una evidència. I que en el fracàs d’unes negociacions les responsabilitats són sempre compartides, també. Al meu entendre, ERC ha allargat massa la jugada. Calien 27 reunions de les delegacions principals, desenes de reunions sectorials i dues cimeres a Lledoners per veure que la cosa no anava ni amb rodes? I Junts ha tibat massa la corda. Ara sortirà allò de dos no es barallen si un no vol. Però aquesta no és ni de bon tros la primera negociació entre Junts i ERC per a una investidura, i quan ha estat l’hora d’investir president convergent o postconvergent, la negociació sí que ha donat fruit. És paradoxal que la negociació només sigui reeixida en una direcció. Ara, però, si la inoperància compartida entre republicans i juntistes d’arribar a un acord es transforma en incapacitat unilateral de Junts per investir un president independentista pel simple fet que no és de les seves files, les conseqüències poden ser devastadores. La divisió interna a Junts que sura respecte a la investidura és l’enèsima picabaralla en l’espai postconvergent, incapaç d’entendre’s no ja amb els comuns, sinó fins i tot amb els seus propis excompanys del PDeCAT o del PNC. Però si al final també és impossible la mínima entesa de Junts amb la resta de l’independentisme –ja em deien de petit que el nom no fa la cosa– que representen ERC i la CUP per investir Pere Aragonès, no només se’ns abocarà a unes eleccions que el país no es pot permetre de cap manera, sinó que pot provocar una fractura en l’independentisme difícil de recosir en una generació, com a mínim.