Decepció i dinamita

Decepció màxima. Se sabien les diferències i les desconfiances. Però semblava impensable que es desaprofités una ocasió com aquesta en què, en el moment de més repressió contra l’independentisme, s’aconsegueix un 52% de suport electoral. No hi ha excuses ni arguments que ho justifiquin. Només la incapacitat política. D’uns i altres. Escoltant aquests dies tant Junts com ERC queda clar que tots utilitzen mitges veritats i es delecten en els retrets i la rancúnia. I malgrat que encara faltin uns dies per a la data límit, això fa pinta de fi d’etapa. Aquella que va començar el 2010 impulsada per la gent i que ara, el 2021, la malbarata la classe política. Perquè l’únic que no ha fallat ha estat la ciutadania. Tant a les urnes com al carrer. Sempre fidel i a disposició. I la convicció del ciutadà independentista no canviarà d’un dia per l’altre, malgrat que els partits ho engeguin tot pel precipici. Però la decepció és immensa. La fidelitat potser no decaurà, però sí la mobilització i el suport incondicional. La sensació és que el procés fa aigües. Que hem arribat més lluny que mai però que no tothom ha estat a l’altura del moment històric. Tant de bo no n’encerti ni una. No seria la primera vegada que es produeix un gir inesperat. Però, ara com ara, en comptes d’eixamplar la base, s’hi posa dinamita.