A la tres
Les ferides
“El problema no és si hi ha noves eleccions o no, que també; és saber la dimensió de les ferides obertes en l’independentisme
Es veu que hem d’estar molt preocupats per si finalment anem a unes noves eleccions. Sentint i llegint ahir la majoria de tertulians i opinadors del país –alguns d’ells, curiosament, corresponsables del 9-N o de l’1-O– es veu que ara això de l’independentisme és un problema que ho encalla tot. Caram. A mi em sembla que el problema no és tant anar a eleccions o no –en fem cada dos per tres, en aquest país–, sinó el fet que aquest cop aniríem a eleccions per mèrits propis. Vull dir que les del 21-D es van convocar per un 155 i les del 14-F les va provocar una sentència contra Torra, però en aquesta ocasió serien per la pròpia incapacitat de l’independentisme de posar-se d’acord. No és un fet menor. El que em sembla que ens hauria de preocupar a tots plegats –més enllà d’anar a unes noves eleccions, que no en tenim cap ganes i obririen un munt de riscos– és les ferides que aquesta situació deixarà obertes en l’independentisme. Perquè la realitat no és cap altra: hi ha dues estratègies ara ja clarament diferenciades i cada cop tenen menys punts en comú més enllà de l’objectiu final. A mi em preocupa poc, si Junts és al govern o no (això ja ho decidiran ells, que fins ara tampoc hi era la CUP); el que em preocupa és veure que les estratègies siguin tan diferents i que la unitat se n’hagi anat en orris des que ERC ha decidit que vol governar sola. Perquè a hores d’ara, després del que s’han dit, em sembla tan poc creïble que un acord de darrera hora arregli res com que anar a unes eleccions sigui cap solució. Serviran, és clar, per decidir qui és qui. Però això ja ho vam saber fa quatre dies. Què resoldrà un nou empat tècnic? Què canvia si al davant hi va l’un o l’altre si finalment no s’entenen? Res. El tema, em sembla, és que som al cap del carrer i que ara hi ha dues estratègies diferents, la de l’independentisme a vint anys vista i la del preparem-nos. I que no casen, ni estratègies ni lideratges, i que això ja no ho poden amagar ni signant acords de mínims que no diuen res. Només ho poden dissimular, i nosaltres –ai las– fer veure que no ho veiem.