Opinió

LA GALERIA

L’Índia de l’Ona

Tot allò que pot captar un objectiu curiós i humanitzat

A les parets del figuerenc cafè restaurant Tints, del carrer homònim, hi ha penjades fins al 28 de juny fotografies fetes per Ona Vilar del Pino, de Garrigàs. Com que són molt interessants, l’espectador pot ampliar l’oferta acudint a Instagram, @onavilar7. El conjunt ensenya aspectes humans –alguna de les cares del prisma de la quotidianitat–, presos a peu de carrer, a l’Índia, aquest país que des de Ravi Shankar i George Harrison forma part de la mítica insondable del món dels blancs.

L’aigua de la pluja, la que corre pels minúsculs carrers amb la mainada xipollejant-hi, o la de les platges amb barques primàries de pesca avarades. I la del riu que consideren prou sagrat per practicar-hi el ritual de la purificació, tan universal com ho són el bateig cristià, el micvé jueu, les ablucions musulmanes...; en una foto han posat el cul en remull uns monjos alegrois, rapats i vestits amb el popular color safrà. Uns turistes menjant, que (només) evoquen els joves que els seixanta havien convergit al Pudding Cafe d’Istambul, i que omplien els busos atrotinats que algú havia comprat en els desballestaments alemanys i que, aquí caic, aquí m’aturo, els conduïen cap al que tenien pel Nirvana a la terra. Una nena cantant, i en d’altres la música i el ball. Joves amb rastes, amb el cap afaitat, o amb els cabells a la moda d’aquest Occident que tant fascina els necessitats de tot el món. Immenses parades d’espècies, aliments... Tipus humans prims, de mirada intensa i severa. En fi: tot allò que, com ara l’Ona, qui sigui més viatger que no pas turista pot captar amb un objectiu curiós i humanitzat.

Durant dècades vaig acompanyar persones pel Magrib, pel Sàhara, per Turquia... que no és l’Índia, però sí que són espais humans i geogràfics també insòlits i seductors per al nòrdic. Era abans de la digitalització, quan una foto costava més dedicació i més diners –carret, revelar, les que es perdien, reparar la màquina encallada per la sorra... – Vaig veure’n fer a milers, la majoria absolutament irrellevants per redundants i per vulgars; més els hauria valgut als improvisats fotògrafs haver-se fixat, ull nu, amb el que el trajecte els anava oferint. Perquè les catedrals gòtiques o les dunes del desert fa dècades que han estat repetidament immortalitzades en retrats afinats per l’ofici. En canvi, les fotos de l’Ona no presenten ni la monumentalitat de les pagodes que podem trobar en qualsevol web de viatges a preu fet, ni el tipisme de postal dels encantadors de serps o els faquirs que actuen segons els horaris dels guies turístics.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.