La foguera està encesa

Tot va començar quan, sense consens, el govern de Colòmbia va presentar una reforma tributària al congrés. Era la guspira que va fer esclatar un país cansat de la mala administració, les mentides, la corrupció i la manca de futur d’uns joves que es troben amb una taxa d’atur del 25%, un de cada tres ni estudia ni treballa, i on el 51% de les llars en les quals el cap de casa és un menor de 25 anys viuen sota el llindar de la pobresa. Aquest és el problema al qual el president Iván Duque ha respost amb una colossal repressió estatal i paraestatal. El Tiempo, un dels grans diaris de Bogotà, recull que entre el 28 de abril –quan va començar l’aturada general contra els plans de l’executiu– i el 15 de maig, hi hagué 3.559 concentracions, 1.557 marxes, 387 mobilitzacions, 50 persones mortes, 578 de ferides i 524 de desaparegudes. Un balanç que el govern intenta manipular dient que les protestes són impulsades per grups terroristes. Les marxes no són sinó la suma d’una multiplicitat d’inconformismes que només es poden superar amb transformacions polítiques i socials que passen pel respecte a les opcions polítiques –des que es van signar els acords de pau amb les FARC, han estat assassinats 1.118 líders socials i s’han denunciat agressions sexuals per part de la Força Pública– i la implementació dels programes d’educació, d’accés a la tecnologia, la innovació, el treball i la salut. Finalment el 2 de maig, Duque va retirar la reforma i va acceptar el diàleg. Però la foguera continua encesa: es continua reprimint i matant manifestants pacífics i líders indígenes.