Acord, lleialtat, confiança

En els moments clau sempre hi fan més les persones que els partits. La més sincera enhorabona a Pere Aragonès i Jordi Sànchez per haver sabut trobar l’acord, de legislatura i de govern; i a totes les altres persones que han ajudat a fer-lo possible. I gràcies. I èxits. Ara que tots els que volíem govern d’Esquerra i Junts estem més tranquils i de més bon humor hi ha un parell de reflexions que fan de més bon plantejar, segurament. Primera, com s’ha explicat una possible repetició de les eleccions, i, segona, l’eix vertebrador de la política catalana.

Sobre noves eleccions, per més discursos que van fer uns i altres ningú no va respondre al més rellevant: què guanyava l’independentisme assumint un risc –quan tens el govern a tocar, les eleccions són un risc– que segurament ens deixaria més o menys allà on érem? Si mai hi tornem a ser, és recomanable que ho tinguem respost per disposar d’elements de debat acceptables davant l’atac d’histèria generalitzat que ha causat aquesta possibilitat. Ep! Sobretot als que utilitzen aquesta nova crisi dels partits per atacar l’independentisme en conjunt.

Com si a l’Estat espanyol fins fa quatre dies no hi hagués hagut quatre eleccions generals en menys de quatre anys, incloent-hi repeticions per un no acord a l’hora de fer govern; o a Bèlgica –al cor d’Europa–, on han estat 650 dies sense govern. Calma i context. S’ha de dir que no tenir govern no és positiu per al país. Però això no ha d’obligar-nos a acceptar que un govern ERC-CUP-Comuns sigui bo; ni un govern en solitari de qui ha obtingut 33 diputats de 135; ni començar amb uns quants consellers i la resta ja ho trobarem. Això tampoc no ho seria.

Qui vertebra el discurs polític a Catalunya és la generació del primer d’octubre. Qui vulgui tenir èxit electoral no pot abandonar aquesta referència. I això impedeix segons quines aliances posteriors. Aquest és l’empat. Deixeu-vos d’hegemonies i aneu per feina. Amb lleialtat i confiança.