Per què costa tant fer govern?

Han passat més de vuitanta dies del 14-F. Hi ha situacions similars a les del passat. Josep Pla, quan exercia els anys 30 del segle passat de corresponsal a Madrid del diari La Publicitat, es preguntava en una de les seves cròniques: “Per què en aquest país costa tant fer govern?” Ni llavors ni ara la pregunta és fàcil de contestar de manera que no vagi més enllà de la crítica a la pròpia condició humana. Malgrat tot, una de les conclusions d’ara a la Generalitat és no haver resolt abans de començar la legislatura el pràcticament i previsible empat electoral entre ERC i JxCat. Hi ha mal ambient del passat, i s’intueix que continuarà en el futur. Hi ha electors dels respectius partits que encara no entenen per què l’octubre del 2017 Junqueras es va quedar per anar a la presó i Puigdemont va marxar a l’exili. Queda clar que ERC i JxCat toparan davant la política de Madrid. Ambdós grups sumen 23 diputats al Congrés. Una important força de pressió catalana a l’actual geometria variable del Congrés que perd crèdit quan Míriam Nogueras, de JxCat, diu quelcom al matí i Rufián, d’ERC, tot el contrari a la tarda. Amb els portaveus catalans actuals, el somni d’anar a l’una s’esvaeix en un moment en què a Pedro Sánchez li calen suports de continuïtat en el Parlament. Aquests mesos de reunions, els negociadors s’han intercanviat dotzenes de documents i han repetit les mateixes partitures amb l’afegitó que cadascú tenia més raó que l’altre, quan potser un cafè improvisat sense protocols hauria donat més fruit per anar per feina, que en definitiva passa per donar el vistiplau mutu a una investidura d’un president i fer govern. Malgrat tot, al llarg de la negociació ningú s’ha aixecat de la taula, i aquest fet demostra que tant els uns com els altres volien continuar al capdavant del governde Catalunya.