Galanteria futbolística

Els segui­dors del Barça que només veuen la part nega­tiva de les coses han vis­cut una tem­po­rada fut­bolística ter­ri­ble, amb resul­tats adver­sos impre­vi­si­bles i sense enten­dre’n la raó. D’entrada, els ini­cis del cam­pi­o­nat ja van ser dece­be­dors i quan el culer espe­rava una bona arran­cada que deixés els altres equips ben dis­tants, la plan­ti­lla coman­dada per Koe­man va caure en mol­tes irre­gu­la­ri­tats. Es van per­dre ton­ta­ment par­tits de lliga, es va fer el ridícul més estre­pitós a la Cham­pi­ons, i el pobre culer només va aixe­car el cap, cap al final, per cele­brar la victòria de la Copa del Rei, una mena de premi de con­so­lació. Va sem­blar, però, que aquest podia ser el revul­siu i que el Barça, apel·lant al seu geni heroic, encara seria capaç de gua­nyar la lliga. Però el sofert segui­dor va haver de cons­ta­tar com es per­dia un par­tit sí i l’altre també i així cada diu­menge. A les tertúlies de cafè es va començar a posar en dubte l’entre­na­dor, a dis­cu­tir-li les ali­ne­a­ci­ons, a no enten­dre l’ostra­cisme a què sot­me­tia algun juga­dor, a des­con­fiar d’una defensa per feia aigües per tots cos­tats, a cri­ti­car algun davan­ter que no jus­ti­fica el preu que se’n va pagar, a repas­sar l’edat d’alguns juga­dors i con­si­de­rar que la seva reti­rada seria un mèrit, etcètera. I tota la plan­ti­lla i el cos tècnic han hagut d’aguan­tar el rui­xat. Ells i nosal­tres, els segui­dors culers, tocats de la fibra sen­ti­men­tal, ens hem pre­gun­tat: “I això, per què, Senyor? Tant de càstig ens mereixíem?” Aquest diu­menge pas­sat, se’ns van obrir els ulls i vam des­co­brir la causa de l’apa­rent des­as­tre. En aquests moments en què s’està rei­vin­di­cant el paper de la dona en la soci­e­tat, els fut­bo­lis­tes del Barça ho han entès millor que ningú. Calia que­dar una mica en l’ano­ni­mat i fer sobre­sor­tir la tasca de les noies de l’equip de fut­bol femení. Mane­res? Adop­tant una posició dis­creta, dei­xant per a un altre moment les actu­a­ci­ons estel·lars. Ara, par­tits avor­ri­dots i prou. I men­tres­tant, per con­tra, amb una galan­te­ria que els honora mal­grat les crítiques que els ha supo­sat, cedir el pro­ta­go­nisme a les fèmines, que cada dia ho han fet millor, fins a arri­bar, la nit glo­ri­osa del diu­menge, a asso­lir la copa de la Cham­pi­ons con­tra el Chel­sea només per un qua­tre a zero. Qua­tre! No hem d’estar enfa­dats amb el Barça mas­culí, sinó agrair-li el seu espe­rit de sacri­fici per –a l’estil d’algun polític– fer un pas al cos­tat i dei­xar pas­sar al davant el pro­ta­go­nisme de les dones, que ens ho han fet pas­sar d’allò més bé. Enda­vant el femi­nisme. Ho ente­neu ara? Visca el Barça!