La pàtria desviada de la dreta

En el marc de la lògica del “com pitjor, millor”, la dreta espanyola, amb el Partit Popular al capdavant, no para de multiplicar esforços per trencar definitivament la il·lusió de l’Estat espanyol. En nom d’aquest punt d’honor patriòtic, d’un zel nacional a flor de pell, sempre embolicats en la bandera, no fos cas que algú se l’emporti, aquests “españoles tan españoles” no han dubtat fins i tot a defensar les opcions d’un tercer país, per molt amorals i dignes de Maquiavel que aquestes hagin estat, arribant a implicar la instrumentalització del drama migratori. Pels de la bancada ideològica de Pablo Casado, la laxitud fronterera exhibida per cossos i forces de seguretat del Regne del Marroc a les portes de Ceuta, que ha derivat en una allau inèdita d’immigrants, es justifica exactament amb els mateixos motius argumentals que han guiat la seva oposició a Pedro Sánchez des de la posada en marxa de govern de coalició.

Entre d’altres, la radicalitat d’Unidas Podemos, la incompetència i desconeixement socialistes, la falta de sensibilitat envers el veí del sud, que no ha estat destí del primer viatge oficial presidencial, la malaptesa a l’acollir el líder del Front Polisario sense compartir els detalls de l’operació amb Rabat o fins i tot un pretès “efecte crida”. Això sí, després imputar a La Moncloa tota la responsabilitat en el que ha passat, mitigant les opcions del Marroc, els Casado i Arrimadas de torn tornen a enarborar el blasó patri, s’omplen la boca d’Espanya i es posen a disposició del govern. El paroxisme arriba quan l’ínclit diplomat de “Harvard” es presenta com a expert en el Marroc i exposa les seves converses amb Nizar Baraka, líder del nacionalista Istiqlal (“independència”), prohom del règim i net del fundador de la nació oficial marroquina; i Aziz Akhannouch, l’elegit per Mohammad VI per liderar el pròxim executiu i pròsper home de negocis, amb una fortuna de prop de 1.900 milions de dòlars, segons Forbes.

El resultat de LA deriva, extensiva a la galàxia mediàtica de la dreta que, mitjançant avantatjoses contrapartides, deixa ben clar tal argumentari, alhora que acull tribunes de coneguts propagandistes vinculats als serveis d’intel·ligència marroquins; és que els titulars de la premsa al Marroc, i fins i tot les declaracions de responsables governamentals, es nodreixen de les cabòries de la patriòtica dreta espanyola, que conforten les opcions de Rabat. Les paraules de tan insignes espanyols justifiquen la represàlia per haver acollit l’enemic sahrauí, per molt inhumana que aquesta sigui, encara que impliqui posar en risc vides humanes, descarregant la culpa en els Sánchez, González Laya, Grande-Marlaska i podemites esparracats. S’utilitzen per destacar la condició de potència del Marroc, el seu paper clau en l’estabilitat d’Europa i, per descomptat, la clarividència de Mohamed VI. I també esgrimeixen l’horitzó desitjat, que no és altre que el reconeixement de la sobirania del Marroc sobre el Sàhara Occidental. “Marruecos uno, grande y libre”, però Ceuta espanyola, és clar!

Pocs dies abans de les eleccions a la Comunitat de Madrid vaig tenir l’oportunitat de seguir a través d’internet un debat organitzat pel fòrum Luzes de Galícia sota l’epígraf El conflicte al Pròxim Orient. Es referia als comicis madrilenys i la denominació no podia ser més encertada, perquè aquesta regió se situa geogràficament a l’est gallec, no tan llunyà, alhora que denota que el que les urnes dirimeixen ens és completament estrany. “Madrid es España y España es Madrid” és un altre exemple de patriotisme desviat, de teatralització d’una ficció en la qual ningú s’identifica meseta enllà. Perquè el discurs de l’“alcaldessa d’Espanya” deriva, en última instància, en una onada de defeccions envers un Estat espanyol caduc, estrany, aliè, amb el qual cada vegada menys persones s’identifiquen. La pàtria desviada de la dreta espanyola, representada en l’eix Rabat-Madrid que defensen a capa i espasa, aprofundeix l’abisme entre el règim del 78 i la realitat plural de l’Estat. Les desafeccions envers el projecte espanyol són palmàries, però falta una història d’èxit, que on és més a prop de reeixir és a Catalunya, amb l’esperança posada en el nou govern de la Generalitat, que marqui el camí, el camí democràtic a seguir per les nostres autèntiques nacions.