No crucifiquem les ciutats

Les pressions derivades de la lluita contra la degradació del medi ambient i les urgències per adaptar el trànsit circulatori a la diversitat del parc de vehicles han acabat configurant un batibull a les ciutats que, en la pràctica, tendeix a desterrar l’harmonia, el bon gust i el sentit comú en la gestió dels carrers urbans. Podríem parlar de Barcelona –que ha passat de ser el bressol del modernisme a ser la màxima expressió del surrealisme–, però la dolorosa realitat és que la febre s’ha estès arreu del país: carrils bici traçats amb la mateixa prepotència amb què s’implanta una via de tren; pilons de colors llampants i newjerseys per dissimular que les noves mesures són presoneres de la inseguretat i estan hipotecades per la magresa dels pressupostos; i taüts de formigó i carrers pintats de franges i de colors de sentits indesxifrables.

Una anàlisi urgent. Tot plegat, acaba presentant-se com un trencaclosques en el qual és impossible que totes les peces encaixin i que si té algunes incontestables propietats universals són les de desorientar tothom, estimular l’agressivitat entre els diferents col·lectius que competeixen per l’ús dels carrers i generar-los insatisfacció i inseguretat a tots. Abans no ens aboquem al col·lapse o al conflicte enverinat, convindria aturar l’actual desfici i obrir una etapa d’anàlisi en profunditat sobre els usos i l ’ordenació dels vies urbanes per a la qual cosa, més enllà de la improvisació d’aquest article, convindria no oblidar algunes de les qüestions que hi enumerem.

No reduir els cervells a 30 per hora. La recent implantació d’una velocitat màxima de 30 km/hora a molts carrers de les ciutats és també un indicador de la baixa velocitat –o de l’escàs voltatge– dels cervells que tenen encomanda la tasca de posar ordre –o d’implantar el caos– als carrers de les nostres viles i ciutats. Estan tan literalment col·lapsats per les angoixes quotidianes que tenen al davant (embussos, accidents, contaminació... etcètera) que són incapaços d’adonar-se que convertir els automòbils en carabasses no ajuda les ciutats a ser princeses, sinó a convertir-les en ventafocs. És indispensable una velocitat de pensament superior i, sobretot, una circulació mental fluïda i sense obstacles.

El cotxe no és un enemic. És un error estratègic considerar que l’automòbil és un enemic de la ciutat. En primer lloc perquè la política industrial del país està enfocada a mantenir aquest sector com un dels principals, fins i tot amb la injecció de diner públic, i això en fomenta també la compra massiva. I en segon lloc, perquè una transformació general en sentit contrari requereix anys i panys de lenta assimilació. I, entre una cosa i l’altra, la tossuda realitat requereix més aviat proposar solucions als usos i costums –nous combustibles, nous serveis addicionals– que no pas mesures criminalitzadores.

La bicicleta no pot ser la reina. Per més beneficis en la salut particular i en la col·lectiva que comporti l’ús de la bicicleta, res no justifica que hagi d’esdevenir l’estrella de la mobilitat urbana per damunt de qualsevol altra modalitat, i encara menys per damunt de la pedestre. És clar que se li ha de facilitar espai i garanties per incorporar-se a un trànsit rodat dominat pel motor, però s’hauria d’evitar subjugar-hi la resta de modalitats de transport i evitar temeritats com els carrils bici en sentit contrari al de la circulació general o els que han estat traçats amb calçador en vies que ja estaven saturades d’antuvi.

Les ciutats són limitades. La circulació als carrers de les ciutats no s’ha de pensar només en funció del que necessiten les persones que hi viuen, sinó també d’acord amb l’estructura urbana existent. Tendim a pensar les ciutats com ens agradaria que fossin i això ens fa creure que les podem reinventar. Però no podem. Hem heretat un traçat de carrers difícilment reformable i aquest és el mapa sobre el qual hem de treballar. Un mapa que ha estat capaç de suportar estoicament totes les coincidències i saturacions d’usos possibles i que probablement les continuaria suportant. Per això, quan els humans, els ciutadans, ens proposem posar-hi ordre hem de ser conscients que ni tot és possible ni les coses que són possibles caben totes en un mateix feix. I quan ho volem forçar provoquem desorientació en els ciutadans i la crucifixió de les virtuts intrínseques de la ciutat.