De set en set
De la presó s’escapa
Un bon amic basc, que va patir en les pròpies carns intensament la repressió de l’Estat espanyol durant anys, sempre em deia: “La principal obligació d’un pres polític és escapar.” La cultura antirepressiva que ho fonamenta és universal i d’una lògica nítida que aquests dies una part de l’independentisme sembla oblidar. L’exigència de llibertat per als presos i les preses polítics és, en primer lloc, un acte de solidaritat amb el seu patiment personal i el dels seus entorns propers. Fins i tot des de la discrepància sobre el moment polític, cal tenir present per què estan a presó. La solidaritat també és un acte polític de reafirmació d’un compromís compartit. Unes beceroles de l’antirepressió que són així aquí, al País Basc i a Bielorússia.
Aquesta setmana, s’han vessat crítiques ferotges contra un pres polític, Jordi Cuixart, perquè va parlar amb Miquel Iceta. Per boca d’independentistes són indecents perquè colpegen un pres polític, intentant usar-lo en lluites sectàries. Sense pietat i com si aquesta batalla no anés també d’aprofundir en drets i d’enfortir-nos com a societat i individus a través de la lluita. Les úniques que acaben valent la pena. En la setmana que s’estrena el govern més independentista de la història, les crítiques a Cuixart recorden les assemblees de les organitzacions de l’independentisme català dels anys vuitanta i noranta: caïnites, infantils i cruels. Un sectarisme amb el qual l’independentisme es condemnava a ser marginal. I ara què més? Crits de “traïdors” sobre indults o amnistia? Quin goig per a l’Estat espanyol! Escapem, i fem-ho plegats.