Política decent i valenta

Tampoc són temps fàcils per als nostres representants. Per als que són honestos i valents i van a l’era a buscar la pols del bé comú; per als altres, per als que utilitzen el servei públic com a palanca d’interessos privats –propis i/o lacais d’elits antidemocràtiques– es tracta bàsicament d’encendre focs que acabin fent irrespirable la convivència i ens aboquin cap a un pedregar del qual ja es proposaran com a oportuns salvadors. Diu el professor de filosofia, el mestre Emilio Lledó (Sevilla, 1927), savi també per viatjat –Universitats de Madrid, Heidelberg, La Laguna, Barcelona–, tan apassionat de la pàtria de la paraula i del diàleg com horroritzat davant del monstre del fanatisme, que la decència és o hauria de ser el motor de la nostra vida, i per descomptat de la vida de la classe política com a motor de la societat. Els polítics –explica tot evocant l’Ètica a Nicòmac d’Aristòtil– tenen la funció d’organitzar, harmonitzar i orientar amb justícia els diferents desitjos i idees dels éssers humans, amb la finalitat de facilitar-los l’existència, no de facilitar-se-la a ells mateixos i complicar-la a la resta. I encara més: considera que no està en condicions de complir aquest noble propòsit qui no desenvolupa una personalitat virtuosa; qui està sotmès per l’egoisme, l’altivesa i la falsedat disfressats d’ideologia o d’inevitable croada, tant se val; qui no és de confiança perquè en realitat no confia ni dona cap valor a la pròpia decència. Temps convulsos en què ens aniria bé aprendre a mirar, a entendre, a respectar, a obrir la ment, a cultivar el pensament crític i a qüestionar doctrines.