Més lluny que el 23-F

Diguem-ho pel seu nom: impedir que un poble exerceixi el seu dret a l’autodeterminació és de les coses més vils, reaccionàries i autoritàries que es poden fer en política. Es pot impedir de forma activa, enviant-hi els policies a pegar els votants i detenir i castigar els seus polítics, com han fet al llarg de la història governs com l’espanyol, el serbi, el turc, el rus o el xinès. O es pot impedir de forma passiva, sense fer detenir ningú però bloquejant el camí amb excuses estúpides, requeriments impossibles i comparacions indecents. Dissabte, un dels líders intel·lectuals de Podem, Juan Carlos Monedero, s’alegrava de l’indult que prepara el govern espanyol perquè, segons ell, farà aturar la via unilateral, igual que els indults del 23-F –afegia– van eliminar del tot el risc d’un cop d’estat feixista. Comparar l’exercici de l’autodeterminació amb aquell cop militar ofereix un retrat molt exacte de l’altura intel·lectual de qui fa la comparació i dels qui el segueixen alegrement pensant-se que són d’esquerres. El que volen per a Palestina o el Sàhara Occidental no ho volen per a Catalunya, on prefereixen que les maniobres penitenciàries i un ús intel·ligent de les polítiques repressives facin desistir els catalans. Són lluny d’aquella esquerra combativa del 23-F. Hi ha una anècdota meravellosa del 23-F explicada per José Luis López Bulla, llavors al capdavant de CCOO a Catalunya: va oferir a Pujol protegir el Palau de la Generalitat amb 500 afiliats del sindicat. Pujol, atemorit, va pensar que allò seria vist com una invitació als enfrontaments violents i va declinar l’oferta. Una història que potser ara ens sona. Avui posarien López Bulla en una presó per sedició, i potser arribaria el govern Sánchez per oferir-li un indult amb la condició que abandonés la seva unilateralitat. El més curiós de tot plegat és que Monedero prové d’un entorn polític que va néixer de la voluntat d’autodeterminar-se d’una part de la ciutadania espanyola, farta del règim del 78 i desitjosos de constituir-ne un de nou, més democràtic, just, honest i lliure. Que lluny que els queda, allò. Més lluny i tot que el 23-F.