Dotze anys d’Armangué

Dotze anys a l’oposició i dotze anys a l’alcaldia de Figueres. Joan Armangué recull en el seu darrer llibre, Històries d’alcalde. Figueres, 1995-2007 (Editorial Gavarres), les seves vivències en els tres mandats en què va ocupar l’alcaldia de la capital alt-empordanesa. Reconec a l’autor el mèrit, la constància i la feina a l’hora de recollir i plasmar en diferents llibres –ja n’ha publicat tretze– històries de Figueres i l’Alt Empordà. Una tasca necessària i imprescindible, que, hemeroteques a banda, va bé per recordar i deixar constància o testimoni del nostre passat més recent. Tot i que, com deia el bon amic i mestre Narcís-Jordi Aragó en el seu llibre Periodisme sota sospita (Acontravent), “la memòria, a més de curta, és enganyosa, perquè sovint és selectiva i esbiaixada, no sempre coincident amb la realitat estricta dels fets. Tots tenim una tendència innata a escombrar cap a casa”. Només a tall d’exemple, en les poques planes en què Armangué parla dels dotze anys d’oposició i els anys anteriors, no tinc cap mena de dubte que tenim algunes percepcions diferents, no necessàriament discrepants. Va ser una etapa figuerenca en què també vaig viure intensament i de molt a prop la vida política, cultural i social de la ciutat. No puc dir el mateix del trajecte dels dotze anys que Armangué va ser alcalde, no el vaig viure ni tan a prop ni tan intensament com m’hauria agradat. És llegint aquesta part, que ocupa la major part del llibre, que he descobert, des d’un punt de vista diferent, com van anar algunes coses en la gestió de la ciutat. Sincerament, crec que Històries d’alcalde. Figueres, 1955-2007 és un llibre de lectura imprescindible i obligatòria per als figuerencs que tinguin un mínim interès per la política de la ciutat. Ens dona algunes pistes i claus per interpretar la història local. És especialment interessant quan l’autor també es deixa anar una mica (cosa gens habitual, com sabem els que el coneixen). També passa comptes, però no hi fa sang, quan, entre altres coses, parla de la General Motors (Grup Miquel), de la influència i el poder que el grup ha tingut (i encara té) en la política local, sempre per treure’n profit, tot i que la ciutat sovint hi ha sortit perdent. També val la pena veure com explica l’evolució de temes que encara resten oberts i són ben vius (Sala Edison, estacions de tren, TAV, pas a nivell...). Estaria bé poder llegir més sovint memòries i relats de polítics locals. Tot un encert.