Temps de concòrdia

Ho han tornat a fer. A recollir firmes, ara contra els indults als líders del procés. El PP recupera una vella pràctica per desgastar el govern socialista i obrir a Sánchez la porta de sortida de La Moncloa. Ho tornarà a fer, la dreta tricèfala. El no a tot, el Cataluña es España, la foto de Colón. I, enmig de tants escarafalls, sento per TVE comentaristes madrilenys aplaudint el nou gir estratègic de Sánchez. Parlen de la necessitat de desinflamar, d’encetar un diàleg per resoldre un conflicte que –ens recorden– és de naturalesa política. On eren tots aquests analistes fa sis mesos o un any? Els que defensen que “hi ha un temps per al càstig i un temps per a la concòrdia”, tal com diu ara Sánchez. Qui decideix el nou temps? Més enllà de l’oportunisme, dels suports necessaris per retenir el poder, sembla que en aquest canvi de rumb hi ha un component de realisme, de constatació que, amb els dirigents independentistes a la presó i a l’exili, no hi ha via de sortida al conflicte entre Catalunya i Espanya. I sospito, també, que Europa i la feina que hi ha fet Puigdemont hi tenen alguna cosa a veure. Per molt que ens vulguin fer creure el contrari, Sánchez no es pot moure com si res entre els seus socis de la UE i vantar-se d’una “democràcia plena” tenint com té el cas català sota la bota de la repressió.