Pasta gansa

A finals d’abril, el Tri­bu­nal de Comp­tes espa­nyol va citar 36 polítics i fun­ci­o­na­ris cata­lans per recla­mar-los els 5 mili­ons d’euros que Diplo­cat –el cos diplomàtic mig públic, mig pri­vat de la Gene­ra­li­tat– va gas­tar entre el 2011 i el 2017; és més, a prin­ci­pis de maig va recla­mar més de 4 mili­ons només a Albert Royo, l’orga­nit­za­dor eficaç i ama­ble d’aquest cos, i a finals del mateix mes el TCE va dir que podia recla­mar uns 416 mili­ons d’euros a ex-alts càrrecs de la Gene­ra­li­tat per haver par­lat del procés inde­pen­den­tista durant les seves visi­tes a l’estran­ger, encara que hagués estat tan sols per satis­fer la curi­o­si­tat d’algun peri­o­dista (sal­vant les distàncies, és com si als volun­ta­ris estran­gers sense sou que vam assis­tir a dos sopars orga­nit­zats per Diplo­cat en què es deba­tia el procés, el TCE ens cobrís ara no només el cost dels àpats, sinó també el del llo­guer dels coberts, de les hores extres dels cam­brers o de la neteja poste­rior de les esto­va­lles). O sigui –havent vist que això de ficar mig govern a la gar­jola i tenir la resta a l’exili no plau a diver­ses orga­nit­za­ci­ons de drets humans, des d’AI fins a l’ONU pas­sant per HRW– l’Estat ha tro­bat la solució per­fecta: arruïnar les vides de tants líders inde­pen­den­tis­tes (i les seves famílies) com sigui pos­si­ble, però, això sí, d’una manera poc visi­ble en l’àmbit inter­na­ci­o­nal. Si afe­gim aquesta per­se­cució fis­cal a la per­se­cució judi­cial de més de 3.000 ciu­ta­dans cata­lans i si pen­sem que fins i tot per con­ser­var cinc peti­tes illes deser­tes a la costa afri­cana l’Estat hi manté qua­tre des­ta­ca­ments mili­tars per­ma­nents, la pre­gunta és: si volem ser inde­pen­dents, com es pot acon­se­guir el con­trol real del ter­ri­tori? Si l’Estat posa sol­dats en illes bui­des roba­des a l’Àfrica, què no posa­ria per con­ti­nuar donant l’abraçada de l’os a la Cata­lu­nya tan rica i plena, capi­tal Bar­ce­lona? No és pas cap pre­gunta retòrica, que consti.