El watt nostre de cada dia

Al 3/24 diuen que el temps serà inse­gur aquest cap de set­mana. Inse­gur? El cis­tell de la roba vessa. No tenim asse­ca­dora. Estem arre­glats. Tam­poc sé si, un cop ren­tada, cabrà tota a l’este­ne­dor del mini­balcó. Ahir a la mit­ja­nit no vam posar el ren­ta­plats. Ens va sem­blar que no era prou ple. Miro a dins i també a l’arma­riet de sobre la pica. Ja sé que no tin­drem gots nets per dinar. I tocarà arre­man­gar-se, i amb aigua freda, perquè, un cop s’ha dut­xat tot­hom, desen­do­llo la cal­dera.

Rumio tot això men­tre sec a la cadira. El gobi­erno i el govern can­ten les mera­ve­lles del tele­tre­ball, un dels fruits de la pandèmia. Jo demano al cel que no ens fal­tin ni el pa ni el watt de cada dia. I intento escriure sense encen­dre el flexo, perquè les hores de més des­pesa elèctrica, pre­ci­sa­ment, coin­ci­dei­xen amb la jor­nada labo­ral. Però res a fer, no guipo res. Em con­formo pen­sant que ara la calor s’aguanta bé. Què farem a ple estiu i a ple hivern? Tre­ba­llar amb bar­ret de llana i guants? A l’estiu, en cal­ces? Per no par­lar de les per­so­nes grans –a casa n’hi ha una– que pas­sen hores al sofà, ara lle­gint, ara mirant la tele. Que es fotin!

Tot ple­gat, can­vis d’hàbits, puja­des de preus, quina influència tin­dran en la pobresa energètica? Els plats tren­cats sem­pre els paguen els matei­xos, els que han de mirar cada euro que gas­ten. Fa molta ràbia haver permès que dels ser­veis bàsics se’n faci negoci, que esti­gui en mans pri­va­des allò que, t’ho miris com t’ho miris, hau­ria de ser públic. Però, en lloc de sor­tir al car­rer a pro­tes­tar, a aquest país omplim les xar­xes de mems. Així ens va.