Opinió

A la tres

El pla B

“Els gestos d’ahir em van fer pensar en un documental d’aquells de Félix Rodríguez de la Fuente

Temps de concòrdia i diàleg. I de gestos. Perquè ahir va ser un dia de gestos. És on som. En aquesta mena de festeig que a mi hi ha dies que em fa pensar en un d’aquells documentals d’en Félix Rodríguez de la Fuente, quan abans de l’aparellament definitiu –l’entesa definitiva, vaja– les càmeres ens oferien tots aquells balls de festeig que feien les parelles. T’hi quedaves encantat, mirant-los (potser perquè no hi havia més teles, i a la que hi havia feien això, no ho sé). La qüestió és que ahir se’n van produir uns quants, de balls d’aquests d’aparellament. Pedro Sánchez i Pere Aragonès a la seu d’Unió (perdó, volia dir a Foment), l’un parlant de buscar “un nou nosaltres” i l’altre, de “superar l’immobilisme i el bloqueig”. I l’altre Sánchez (el de Foment, Sánchez Llibre), desitjant que el retrobament d’ahir –un acte en honor de Javier Godó, que curiós– “tant de bo sigui l’inici de la solució”. Gestos i més gestos. També de Salvador Illa, el cap de l’oposició (ell en deu dir president del Govern Alternatiu de Catalunya, d’aquest govern a l’ombra que ahir vam veure que ja té logotip i tot). Illa es va adreçar ahir per carta al president Aragonès reclamant-li una reunió i posar en marxa “un procés de diàleg a Catalunya”. Una taula de diàleg a Catalunya, vaja. El més transcendent dels gestos d’ahir, però, el d’Oriol Junqueras. No devia pas ser cap casualitat, que el dia que els dos presidents es veien físicament per primer cop el líder d’ERC publiqués un article a La Sexta i a l’Ara parlant de diàleg, diàleg i més diàleg, i qüestionant la via unilateral que els seus socis de govern –bé, els d’Aragonès– pregonen no només que no cal abandonar, sinó que defensen que cal preparar. El pla B (se’n recorden, quan anys enrere tothom es preguntava pels plans B?), deixava clar ahir Junqueras, no hi és: és, en tot cas, insistir en l’A. “D’altres vies no són viables ni desitjables”, deia sense matisos, encara que després a casa seva alguns en fessin alguns. Ens cal temps –“seria una ingenuïtat pensar en fruits tangibles immediats”, diu– i es veu que “ser més”. Ja ho veuen, temps de concòrdia i diàleg. Desitjo que sí. Llàstima que el Tot anirà bé ja el vam gastar per la pandèmia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.