Salut mental, ioga i llibres

Una amiga que és psicòloga m’explica que a la seva consulta no para de rebre trucades d’adolescents angoixats. Amb qui he de parlar? No em trobo bé. No sé què tinc. Em podeu ajudar? Darrerament, sento que tinc molta angoixa. Aquesta conversa em fa pensar inevitablement en la quantitat de notícies que estat sortint darrerament sobre adolescents que pateixen estrès emocional i altres tipus de malalties mentals. D’altra banda, els mitjans també s’han fet ressò del fet que el suïcidi s’ha convertit en la principal causa de mort en l’adolescència. Segons sembla, les malalties mentals s’han multiplicat durant el temps de confinament i de pandèmia. Si és així, si aquest és el panorama actual, cal fer-se una reflexió profunda: com a societat, què estem fent malament?

La conversa amb l’amiga psicòloga m’ha fet pensar inevitablement en un llibre que m’he llegit recentment. Es tracta de Ioga (Anagrama), de l’escriptor Emmanuel Carrère, i amb traducció de Ferran Ràfols, on parla, entre altres temes, de la malaltia mental que va patir en primera persona. L’autor comença explicant-nos un retir de meditació Vipassana que va ser interromput pels atemptats de Charlie Hebdo. Més endavant, Carrère narra amb tot detall la seva depressió profunda després d’una dècada de calma i el seu ingrés en un centre psiquiàtric on va ser diagnosticat d’un trastorn de bipolaritat. Per a l’autor, el ioga i la meditació eren dues eines imprescindibles per intentar mantenir la ment en pau. Però no sempre ho aconseguia. Com diu al seu llibre punyent i sincer: “Sento udols que glacen la sang, que no deuen ser reals i que ressonen només en el meu cervell malalt.”

El llibre de Carrère no deixa de ser una recerca constant per arribar a trobar-se a si mateix. Segons ell, el ioga o la meditació poden ser unes bones eines per arribar a assolir un bon equilibri emocional. Em pregunto si per a tots aquests adolescents que truquen angoixats a la consulta de la meva amiga la meditació o el ioga també poden ser una solució. I un bon tractament psicològic, és clar. Però per arribar a aquest punt primer cal tirar enrere i preguntar-nos en algun moment: realment no estic bé? Des de quan? Necessito ajuda? Tenir un grau d’autoconeixement d’un mateix no sempre és fàcil en una societat que gira l’esquena a tot el que té a veure amb la gestió de les emocions. Una societat instal·lada en una tirania de la felicitat que ens exigeix mostrar-nos en tot moment feliços, contents, amb èxit… en què plorar és sinònim de feblesa en comptes de veure’s com una expressió que denota fortalesa emocional. També hi ha un fals corrent, molt en voga avui dia, que exalça l’optimisme, l’actitud positiva, la necessitat d’haver de mostrar-se content i somrient en tot moment... Però… no cal mirar una mica cap endins, primer? Per aconseguir estar bé, no cal entrar primer en contacte amb els nostres conflictes?

Celebro que recentment els mitjans de comunicació s’hagin llançat a parlar sense tabús d’un tema com el suïcidi. I també sobre altres malalties mentals com ara l’anorèxia, la bulímia, la depressió, etc. Igual que fa l’escriptor Carrère, tots busquem la manera de poder viure una mica en pau amb nosaltres mateixos. Hola, això és una consulta psicològica?, pregunta un noi amb veu tremolosa. Sí, és aquí. Què et preocupa?, contesta la veu de la meva amiga psicòloga. “Res… volia saber… és que no em sento bé. Podeu ajudar-me?” Carrère respondria que sí, que sempre hi ha una sortida possible. O com diu ell en el seu llibre: “Una mica més tard sortim del camí per anar a reposar sobre una gran pedra blanca, a tocar d’un torrent. Molt a la vora, m’assegura la jove que començo a conèixer, que començo a estimar, hi ha fonts d’aigua gentil.” La curació, afegeixo jo. Les fonts d’aigua gentil.