Rosegons de pa dur

Havia pensat escriure sobre Montserrat Roig, que com més la llegeixo més em creix, però mentre busco a les seves pàgines tot allò de la mirada bòrnia i del dolor que duia a la bellesa i de la lluita perquè les paraules no semblin pedres, que no semblin rosegons de pa dur, em ronda el fantasma de la Francesca Bartrina, l’estimada Cesca, la Xesca, la Paqui, que en tenia també 45 quan va morir de càncer, divendres va fer set anys, i em deia que volia ser periodista, com Montserrat Roig, i transformar-ho tot, perquè “la veritat és un calidoscopi que s’ha de recompondre cada matí”. Quin cúmul d’errors que arriba a ser el món; jo aquí escrivint mentre ella ja no hi és, o només a mitges, perquè no em puc treure del cap, quina absurditat, les sabates gastades que portava, unes sabates de nena a qui li han crescut de sobte els peus, i la seva camisa de quadres, sempre per fora, i la manera com reia apartant-se els rínxols esvalotats de la cara per invitar-me a secretejar: “Un penic pels teus pensaments.” Vam fer-ho tot al revés: ella, estudiant com ningú abans Víctor Català; jo, treballant de periodista, com si ens haguéssim proposat viure la vida de l’altra, excepte que ella hi posava més convenciment. El dia de l’aniversari, el seu home, Jordi Sala, va compartir a Facebook un text d’Irene Vallejo que parla dels fantasmes, de com venen a buscar-nos i ens fan tornar bojos, perquè són aquí, cada dia, en la lletra d’una cançó, en una broma que només enteníem nosaltres, en la desconeguda que se li assembla pel carrer, en aquest feroç coneixement de la felicitat per més que s’acabi.