Hereus de quimeres

Més de vint mil persones passegen diàriament per una Girona virtual. En una de les xarxes socials més visitades, el grup Girona Ens Emociona recull i celebra fotografies, actuals i antigues, que fins i tot per als que ens pensàvem que coneixíem la ciutat són, sovint, una autèntica sorpresa. És un curiós viatge en el temps, el present i el passat, que recorre la medul·la espinal gironina i parla de racons, de costums i de tradicions que han quedat en els records particulars, però no tant en la memòria comuna.

Aquest calaix de sastre de patrimoni humà o emocional, com vulguem dir-ne, serveix també per recordar-nos projectes que van ser agosarats, que van canviar la ciutat, i que ara són només una anotació en un plànol. Sí, els museus i les cròniques donaran fe del llegat material, però potser no podran explicar com el somni d’algú va fer desenterrar un barri jueu sencer o de com, i per què, la ciutat va ser obsequiada amb una casa modernista. O que els més excursionistes es van unir en una iniciativa de la qual ara disfruten milers de nens i adults quan es llancen a les piscines. I de com altres es van entossudir a custodiar tradicions, les nadalenques, les que treuen al carrer els manaies, o les que omplen la ciutat de flors. A poc a poc, ja n’hem perdut bocins, d’aquesta herència, i hi ha costums, com el ritual de la visita als morts, les grans ballades de sardanes a la Devesa, o les catifes florals, que sembla que ja no tornaran.

Ara la ciutat és un gran escenari, prenyat de ciclistes fluorescents, amb festivals que es multipliquen, i amb turistes que busquen les escales de Joc de trons. Una imatge de postal que va ser portada fins a nosaltres per una gent que a poc a poc anem esborrant. Som hereus d’aquelles petites quimeres, de les de molts gironins que van imaginar una ciutat més avançada i atrevida de la que tenien. I els que ens segueixen no ho sabran si no ens esforcem a recordar-los-ho. No n’hi ha prou amb posar noms als carrers, o batejar algun parc. Fem-ne llibres, documentals, exposicions, expliquem-ho a les escoles o portem-ho als teatres. I, sobretot, parlem-ne a casa, quan els adolescents aixequin els ulls del mòbil i ens concedeixin uns minuts d’atenció. Intentem que aquest llegat no se’ns esborri del tot, perquè hi perdríem un tros d’ànima.