Joc de cartes

Jo no sé fins a quin punt un país, ni que sigui una comunitat autònoma empetitida pels grans poders espanyols pel fet de ser “desafecta”, es pot governar amb jocs de cartes. Més aviat diria que és propi d’una societat que ha esdevingut tan empetitida que tot serveix. Cregui’m que darrerament més d’una vegada m’he hagut de mossegar la llengua per no trencar el compromís que em vaig fer de donar els preceptius cent dies, malgrat que hi ha molts líders oportunistes i revengistes que han dit que no li donarien ni un minut. Fer-ho és de país assenyat.

La incontinència verbal devia de ser molt forta perquè portés Oriol Junqueras a cometre l’error de la missiva. I al dirigent de Junts Jordi Sànchez li ha passat el mateix. Aquesta manca de temprança, en un context ja prou difícil, s’acosta al que faria un polític aficionat i imprudent. No pot ser que dos dels líders més importants dels dos partits del govern envesteixin ràpidament, i sense mesurar-ne les conseqüències, tot allò que es mou.

Suposo que els dos polítics saben prou bé com està Catalunya i la immensa responsabilitat que té aquest nou govern per reactivar-la i superar les destrosses de la pandèmia i de la discriminació i la persecució permanent i preparar-nos per al futur. I, no s’enganyin, el millor aval del “Ho tornarem a fer” és fer ara tot allò que s’ha de fer, i fer-ho bé. En aquest moment no estem en el “tenim pressa”, estem en el “tenim molta feina”. I aquesta bajanada o atzagaiada a destemps fa molt més malt que bé a la imprescindible unitat.

Un articulista de l’òrbita del junquerisme va dir que l’epístola de Junqueras era per desfer-se de les incrustacions dels més radicals que havia acumulat ERC. Ja no eixamplem la base? No ho sé, ells ho deuen saber.

El que em sap greu de tot això és que el govern català, per mantenir-se aïllat, no es tanqui en si mateix i no entomi la solució dels temes urgents que fa molt de tems que esperen. De fet, jo ni seria partidari de parlar gaire de la taula de “negociació” o “diàleg”, perquè algú se’n deu cuidar, i enfocar-nos molt en la gestió diària i de futur i començar a fer públiques les gran línies mestres del mandat, els objectius, i sobretot dir-nos allò que és urgent fer, dir-nos allò que s’està treballant per fer-ho possible i allò que no es podrà fer.

Les noranta-una propostes del document Reset. Crida per reactivar el país, fet per trenta experts i presentat aquesta setmana i co-coordinat per Genís Roca, a qui dilluns passat El Punt Avui feia una entrevista, és un bon full de ruta.

Tot i que no hi confio gaire, les patronals i el Cercle d’Economia han enviat missatges que poden ajudar, si no s’arronsen a l’hora de la veritat, per posar sobre la taula les solucions per resoldre tants anys de discriminació econòmica que suportem i que ens empobreix. Diumenge passat, el diari La Vanguardia n’informava, d’aquesta discriminació. Fixem-nos que no serà fàcil fer-los entrar en raó. La majoria d’espanyols tenen una catalanofòbia espantosa, i és tan pública que ens faciliten el nostre discurs a la UE. Fins i tot el seu odi és tan profund que els porta a pressionar el rei perquè no signi els indults. Us imagineu quina imatge estan donant al món de la marca Espanya?

Mai l’Estat espanyol havia estat tan dèbil, amb tants fronts oberts de certa importància i que afecten directament el cor de Brussel·les. La carpeta catalana se li està complicant per moments i només faltava que el Suprem fes públic que la immunitat de Puigdemont, Ponsatí i Comín, reconeguda per la justícia europea, a Espanya no l’atendran. És a dir, es posen fora de la justícia europea. El tema català ja és ben internacionalitzat i provoca grans costos en la reputació espanyola. I per acabar, el contenciós amb el Marroc.I dos contenciosos alhora, i d’aquesta importància, és impossible que Espanya els pugui mantenir i aturar-los comprant aliats exteriors.

Catalunya, més que mai, ha de ser forta i estar unida, perquè el futur no serà un joc de cartes ni un espai per als vanitosos. És molt més gran.