opinió
Després de Netanyahu
Gràcies al pacte de vuit partits que van des de la dreta fins als centristes, laboristes i fins i tot quatre diputats àrabs de Ra’am, liderats per l’islamista Mansour Abbas, Israel evita, després de quatre eleccions fallides, una nova repetició electoral. Així posa punt final al regnat de Benjamin Netanyahu, després de presidir el govern ininterrompudament des del 2009 i haver-lo ocupat també del 1996 al 1999, sent el mandatari que més anys ha liderat el país, superant el fundador Ben-Gurion. Un pacte que ha investit primer ministre el líder del dretà Yamina, Naftali Bennet, amb 60 vots a favor, 59 en contra i una abstenció, el qual haurà de deixar el càrrec d’aquí a dos anys per traspassar el lideratge de l’executiu al centrista laic, Yair Lapid, de Yesh Atid, veritable artífex de l’acord. Però l’acord és fràgil, no només per la disparitat ideològica dels vuit partits, sinó sobretot perquè té només un vot més que els partits que hi ha a l’oposició.
Netanyahu feia més de dos anys que maniobrava, amb eleccions i investidures fallides, per mantenir-se en el poder i evitar ser jutjat per les causes obertes contra ell per corrupció. I tot i que després de la votació que va investir Bennet va afirmar que ell tornarà a governar, un cop desposseït de la immunitat que li donava el càrrec, sembla impensable que es deslliuri de les condemnes de presó i inhabilitació. I és que l’estat d’Israel, a la vegada que acostumen a quedar impunes la majoria d’abusos i crims contra la població palestina, és extremadament garantista a l’hora de combatre la corrupció. I al sistema judicial no li tremola el pols a l’hora d’empresonar els màxims dirigents del país. Així, l’exprimer ministre Ehud Olmert va ingressar a la presó fa cinc anys, on va estar reclòs 487 dies, condemnat per corrupció. I l’expresident del país, Moshe Katzav, va entrar a la presó el 2011 per una condemna de set anys per violació i assetjament sexual.
Tenir govern i evitar unes cinquenes eleccions en l’escenari de crisi postpandèmia i girar full del mandat de Netanyahu podien ser raons per al pacte. Però el nou executiu liderat pel tàndem Bennet-Lapid haurà de decidir si, posant-se en contra la comunitat internacional, ara que ja no té el suport del Donald Trump, continuarà o no expandint les colònies jueves a Cisjordània i expulsant més palestins de les seves cases de Jerusalem. I També haurà de decidir com gestiona la treva amb Hamas, al qual, malgrat la superioritat militar d’Israel, no va poder derrotar en la crisi dels míssils de fa un mes; una crisi que va tenir com a novetat que ciutadans àrabs de nacionalitat israeliana, a qui Netanyahu amb la llei de ciutadania havia convertit en ciutadans de segona, sortissin al carrer en solidaritat amb Gaza, s’enfrontessin amb la policia i es produïssin linxaments d’àrabs i jueus. Aquest serà, d’entrada, amb la crisi pot-Covid, el repte més important. Evitar que el àrabs israelians donin l’esquena a Israel, i encara més quan el govern se sosté gràcies a diputats àrabs.