Cuyàs

No sé si s’hi han fixat, però fa una setmana que parlem de fotos. Primer de la de Colón, que no va ser. Després de la de Pedro Sánchez amb Joe Biden, que va ser una passejada. I ahir de la del rei amb Pere Aragonès, que no va voler tampoc Jordi Puigneró. S’ha d’anar amb compte. En política, les fotos et persegueixen. Fins i tot la que un dia has buscat. Com la de Sánchez amb Biden, per exemple, que sempre serà la passejada de 30 segons en què el president nord-americà no obre boca. Que, a veure, molt, molt, tampoc l’ha obert aquests dies, així en general. La foto de Colón ha perseguit Pablo Casado, que hi apareix tan hieràtic com Biden, el 2019, al costat dels ultres. Tant, que diumenge es va amagar. I a Inés Arrimadas no la persegueix perquè es veu que va perdre l’avió. En canvi, Santiago Abascal la té com un trofeu.

En el cas de Pere Aragonès, una cosa és virar el transatlàntic i una altra, deixar-se fer una foto sopant amb el rei de l’a por ellos –que, per cert, és el que criden a La Cartuja– quan encara hi ha presos, exiliats i repressió. No és cap bestiesa. La fotografia en política és essencial. Fins i tot més que la imatge televisiva. Fraga és Palomares. Aznar, els peus sobre la taula de Bush. La fotografia continua tenint una potència demolidora i més ara que tot es fa viral a l’instant. N’hem tingut un feliç exemple aquesta setmana amb el Pulitzer per a Emilio Morenatti i les fotos de la gent gran lluitant contra la Covid.

Però avui hi ha una altra foto que m’ha vingut al cap. La dels tres volums de les memòries de Jordi Pujol que algú va deixar al portal de casa seva en senyal de protesta quan es va saber allò d’Andorra. Escric un 15 de juny i fa un any que ens va deixar el Manuel Cuyàs. Al Cuyàs li va doldre molt, allò. Però no li va retirar l’amistat, a Pujol. I li va fer companyia. I avui el trobo a faltar perquè ell millor que ningú ens faria encara la foto de cada dia.