Opinió

opinió

Crida a la insubmissió

Hem de deixar clar als partits polítics catalans que els demanarem comptes i els negarem el pa i la sal –i el vot– si no es mantenen a l'altura requerida

No vull pas dissimular que el títol d'aquest article l'he manllevat del nom de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes, de la qual l'Òmnium Cultural d'avui ha tingut el coratge de prendre el testimoni. I és que a la societat civil catalana del 2010 li calia un nexe aglutinador rigorós, obert i apartidista –com en els seus primers anys ho va ser la Crida– en uns moments en què la proximitat de les eleccions catalanes dificulta la unitat d'acció de les forces catalanistes. Però en paral·lel, sense renunciar a exigir coherència i conseqüència als partits catalans i de deixar-los clar que els demanarem comptes i els negarem el pa i la sal –i el vot– si no es mantenen a l'altura requerida, cal que en el gravíssim impasse en què ens situa la sentència del Tribunal Constitucional, la societat civil catalana, els ciutadans i ciutadanes conscients de la nostra catalanitat, un a un i una a una, hi diguem la nostra, en la línia d'exigència encetada amb la transcendental manifestació del dia 10 de juliol a Barcelona.

Ni atacar ni sotmetre's. Fent ús de la nostra llibertat personal, el 18 de juny del 2006, a part dels que ho van fer negativament, vam ser força els que vam votar en blanc un Estatut retallat que crèiem insuficient –també perquè el nostre horitzó nacional mai no havia estat l'autonomia– però que el vam acceptar pel fet d'haver estat referendat pel poble de Catalunya i per les més eines d'autogovern que proporcionava. I ara, pels mateixos motius, ens sentim extorsionats de ple i plenament legitimats per plantejar-nos i plantejar, facin el que facin els nostres responsables polítics, que nosaltres, ciutadans i ciutadanes de Catalunya, no acatem ni ens sotmetem a la sentència del Constitucional i que en conseqüència assumim la pràctica de la insubmissió.

Insubmissió política. No pas simbòlica. De res no serviria estripar el DNI ni anar pel món cremant banderes... Ens comportaria problemes policials i judicials que la majoria no volem. El ventall de possibilitats polítiques de la insubmissió l'hem de cercar en l'afirmació explícita arreu i en tot moment de la nostra condició de ciutadans d'un sol i mateix poble (el català) i en la desobediència civil (de les lleis de l'Estat que ens la nega i que ens sotmet). Això amb les úniques limitacions d'evitar la violència, l'incivisme i la insolidaritat amb els nostres conciutadans i conciutadanes. I una insubmissió que exigeix el compromís polític actiu, enllà dels tòpics del “tots són iguals” –que, cal filar prim, no ho són– i de no col·laborar amb cap força política que no assumeixi explícitament i de fet el ple dret a decidir de la nació catalana i la defensa dels interessos del país i de les persones.

Insubmissió fiscal. Difícil, atesa la inviabilitat d'un tancament de caixes en plena era informàtica, quan els impostos ens són deduïts directament dels sous i les pensions, i quan, si no féssim la declaració de renda, Hisenda ens enxamparia en quatre dies. Però queda almenys el recurs a l'objecció fiscal. No sóc especialista en aquest camp i caldrà que ens n'assegurem bé per trepitjar en ferm, però de possibilitats ben segur que n'hi ha; en tot cas, però, sense defraudar ni perjudicar encara més les finances, ja prou limitades, dels nostres governs locals ni del govern català, sigui aquest el que sigui.

Insubmissió lingüística. Amb l'actitud decidida de no claudicar, de viure plenament en català. Amb les maneres més correctes i didàctiques, cal que exigim sempre ser atesos –almenys entesos– en català per dependents, cambrers, taxistes... i metges, infermeres i personal sanitari... i guàrdies urbans i policies (de qualsevol cos) i jutges i personal dels jutjats i de totes les administracions... Que exigim tots els impresos en català i que quan calgui, per molest que resulti, gosem demanar i omplir el full de reclamacions. Que parlem català i acollim en català les persones immigrades, sigui quin sigui el seu origen: no fer-ho és marginar-les i marginar la nostra llengua. I als estrangers, sempre que no parlem la seva, de llengua, cal que ens hi adrecem amb ànim amable de fer-nos entendre, però en la nostra. Que consumim i exigim productes etiquetats en català. I en la mesura del possible, que de la premsa escrita, la ràdio, la televisió, l'oferta de la xarxa i el cinema, en triem les d'expressió catalana.

Vet aquí la decisió d'algú que des d'ara es proclama insubmís a l'Estat espanyol, i que desitja que aquesta insubmissió s'estengui com una taca d'oli i que noves propostes s'afegeixin a aquesta. Algú pot pensar potser que es tracta d'una insubmissió massa “civilitzada”. Però per a molts catalans i catalanes, d'origen o d'adopció, la civilització i la civilitat són valors que ens honoren i que volem preservar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia